A principi del segle XX, també a França, va començar un moviment filantròpic encapçalat per la iniciativa d’alguns industrials que, moguts per un sentiment un tant paternalista, crearen petits complexes per a les seves comunitats d’obrers, com la Fundation Lebaudy (1903) i la Fundation Rothschild (1904).
La legislació espanyola.
Hi ha autors que atribueixen les primeres iniciatives del Estat Espanyol, en matèria de la vivenda, al ministre Pedro Egaña (Vitoria 1803 – Cestona 1885), mitjançant la R. O. dictada el 9 de setembre de 1853, amb la que ordenava la construcció de “Casas para pobres” en les ciutats de Madrid i Barcelona.
Però el primer pas legislatiu no es produí fins que l’any 1911. Uns anys abans, en l’any 1883, s’havia creat la Comisión de Reformas Sociales que pocs anys després es transformaria en l’Instituto de Reformas Sociles (1903), organisme que manaria redactar, l’any 1906, la primera proposta amb la finalitat d’atorgar subvencions i excepcions fiscals a les societat constructores d’allotjaments urbans per gent de recursos mitjans.
Així doncs, l’autor de la primera llei espanyola seria Alfonso González Posada qui el 1907 redactaria la Preparación de las bases para un proyecto de Ley de Casas Baratas.
Perquè aquesta Llei sortís a la llum es tardaren dos anys, després dels quals el Ministre de la Governació, don Fernando Merino Villarino, Conde de Sagasta, aconseguí la seva aprovació el 12 de juny de 1911, després de intensos debats.
Segons alguns autors, la Ley de Casas Baratas de 1911 s’utilitzà com a pretext per a reproduir el model de les vivendes burgeses a petita escala. Evidentment no eren cases destinades a les classes socials més necessitades, però sí destinades a les famílies d’un poder adquisitiu mitjà baix.
La Llei autoritzava als Ajuntaments a cedir parcel·les per a la construcció i oferia subvencions estatals, però també posava condicions per a la seva aplicació. Una d’elles era que el valor del terreny fos més baix de les 25 ptes/m2.
A la localitat de Mieres (centre siderúrgic important) hi havia zones que complien aquest requisit. La iniciativa sorgí de la fàbrica de Mieres, que l’abril de 1921 va decidir promoure un projecte per la construcció de 68 vivendes en una de les zones més cèntriques de la vila, a pocs metres on després es construiria el Liceo Mierense. Del projecte fou autor el prestigiós arquitecte basc Teodoro de Anasagasti, que entre altres obres va dissenyar l’eixample de la ciutat d’Oviedo, el 1924.
La Segona Llei va ser una proposta feta per Carlos Canal y Migolla, aleshores Ministre de Treball, el 10 de desembre de 1921. Aquesta segona proposta era més precisa que l’anterior, millorava les condicions dels préstecs i augmentava els pressupostos, però els resultats aconseguits no foren els desitjats.
Fou durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) quan es redactaren unes noves mesures legislatives amb un programa molt més ambiciós. Aquesta Tercera Llei de Cases Barates fou elaborada per Eduardo Aunós Pérez, la qual ja dividia els tipus de vivendes en cinc nivells econòmics, segons els beneficiats:
- Cases “Ultrabaratas o populares”
- Cases Barates
- Cases Econòmiques (destinades a famílies de classe mitjana)
- Cases per a funcionaris públics (a Madrid i Barcelona)
- Cases per a militars.
La nova Ley de Casas Baratas va ser ben acollida. Alguns ajuntaments, com certes persones particulars i empreses constructores es feren ressò. Però els organismes més actius foren les Cooperativas de Casas Baratas, que assumiren les iniciatives del projecte, acaparant aquell i convertint-se en els principals agents gestors, actitud que involucrà a entitats públiques locals (Ajuntaments) i a societats constructores, que adoptaren el sistema o el imitaren.
Fruit d’aquesta tercera Llei fou la construcció de la Colonia Primo de Rivera, per a funcionaris públics i policies municipals de Madrid (c./ Ramon y Cajal).
Són d’aquesta època alguns exemples un tant aïllats:
Les 35 Cases Barates de la ciutat de Tarragona, construïdes per la Colectiva (acabades el 1930).
El barri de la Ciudad Jardín de Màlaga (1924)
Els barris del Bon Pastor i Ca’n Paguera de Barcelona
Amb el Crac Econòmic i Crisis Mundial de 1929, que afectà en gran manera a la construcció, va sorgir a llum pública el mal ús que alguns havien fet de les ajudes estatals, de manera que el sistema de Cases Barates quedà en interdit. El 1931, amb l’arribada de la II República, es creà el Patronato de Política Social Inmobiliaria, que no aconseguí donar solucions vàlides al respecte.
Fruits d’aquesta època són les cases econòmiques Colonia el Viso de Madrid, construïdes l’any 1934 per l’arquitecte Rafael Bergamín.
Poc temps després, amb l’esclat de la Guerra Civil (1936 – 1939) tots els projectes foren cancel·lats i s’obria un impàs difícil de pronosticar.
