El temps és capriciós i entortolliga present i passat i t’acaba introduint dins les pàgines de la teva pròpia obra, El laberint de les girafes, quan aquesta s’havia de presentar a la premsa durant un dinar. El presentador havia de ser el crític literari Joan Josep Isern i, el dia anterior, ens vam reunir a la Fonda Espanya, un restaurant amb una decoració modernista que et fa submergir dins un oceà de rajoles que mostren tota casta de peixos i també sirenes que hi nedaven. Era l’any 1999 i Barcelona ha canviat des de llavors. Aquella fonda popular és ara un restaurant menat pel cuiner amb estrelles Michelin Martin Berasategui i l’edifici convertit en un hotel de quatre estrelles amb porter a l’entrada. Unes quaranta persones hem estat convocades per retre homenatge a Miquel Coll -cap connexió amb Menorca- que es retira perquè ha fet aquests setanta anys que els professors universitaris tenen com a frontera a l’hora de jubilar-se. La crida du com a encapçalament “40 years of Structural Biology in Barcelona a tribute to Doctor Miquel Coll”. A la sala Sirena hi van entrant científics vinguts de tot el món, fins i tot un Premi Nobel de Fisiologia i Medicina, les seves parelles respectives, la família de l’homenatjat i els amics. L’anglès és la llengua franca de la ciència i en aquesta llengua es fan els discursos. En Miquel Coll és un home alt, de moviments pausats, de mirada inquisitiva i intel·ligent. Du una camisa blau cel que lliga amb l’entorn modernista que ens submergeix al fons de la mar amb la mirada irònica dels pops, les meduses, les anguiles i els espets que envolten les sirenes lluents. Miquel Coll ha estat fins ara el director del Programa de Biologia Estructural i Computacional de l’Institut de Recerca de Barcelona. Es va llicenciar en Biologia l’any 1982 i es va doctorar l’any 1986 a la Universitat de Barcelona. L’any 1986 es va incorporar al laboratori del professor Alexander Rich a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i va fer feina en l’anàlisi estructural de l’ADN. L’any 1989 es va traslladar a l’Institut Max-Planck de Munic i va col·laborar amb el professor Robert Huber. L’any 1990 va fundar un grup d’investigació en cristal·lografia de proteïnes en el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Catedràtic del CSIC, l’any 2000 va ser elegit membre de l’Organització Europea de Biologia Molecular. Ha assistit a congressos per tot el món i ha format una família meravellosa amb la seva dona Salla Mutikainen i els seus fills Àlvar i Adda. Durant el brindis final ha dit unes paraules amb la modèstia que el caracteritza -després ens dirà que l’han acusat durant el congrés que ha tingut lloc a la Sala Mirador del CCCB, de ser una bona persona-, i ha confessat que havia començat a estudiar economia però va trobar un llibre de Darwin a la biblioteca familiar i açò el va fer decantar. Què tenim en comú? La curiositat mútua per dos mons totalment oposats com són la biologia molecular i la literatura de ficció que, al meu parer, es retroalimenten: la ciència sense l’humanisme no val res, fins i tot és perillosa; l’humanisme sense la ciència és fer volar coloms i no se sustenta enlloc. Felicitats, Miquel Coll Capella. Has sabut compaginar una carrera científica al màxim nivell i, al final del camí, a diferència de les sirenes que contemplen indiferents els cadàvers dels mariners, has pogut contemplar l’estima i admiració dels teus col·legues i amistats. Una tasca gens fàcil en un món tan competitiu com és el teu.
TRIBUT. Demostració de respecte i estima cap a una persona.
