Aquesta setmana estic especialment il·lusionat a l’hora d’escriure aquesta ressenya. Entre molts altres motius, puc assenyalar que conec l’autor des de fa molts anys, que és la seva primera novel·la, que el relat m’és molt proper i, sobretot, que té gran qualitat literària.
El color de les paraules, de Joan Triay.
I ara perdonau-me la immodèstia i permeteu-me autocitar-me. Vet aquí un fragment del paràgraf que l’autor va tenir la generositat d’incloure en la contracoberta del llibre i que, de qualque manera, en recull l’argument.
“Un grup d’infants. En Melcior, en Jaume, en Biel Rossinyol… Acompanyant-los en els seus jocs, en les seves descobertes, en les hores passades a les aules, se’ns retrata un lloc i una època: Ciutadella de Menorca als anys cinquanta.”
La novel·la, llavors, gosa endinsar-se en un període de la nostra història més aviat dolorós en què el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista tot ho amarava. Un període però, que en ser esguardat amb ulls d’infant adquireix una atmosfera poètica que, si bé pot desprendre nostàlgia, no amaga ni endolceix la cruesa de la situació. Aquest delicat i difícil equilibri, perfectament aconseguit, és un dels grans encerts de l’obra.
Així, El color de les paraules podria ser qualificada de novel·la costumista, i no deixaria de ser encertat, tenint en compte que en aquest gènere, per altra part tan difús, s’hi poden incloure obres mestres de la literatura. En podria fer un extens llistat, però no cal. Si més no, fixem-nos en aquest paràgraf referit a una obra de Naguib Mahfuz:
“El món prenia llavors les dimensions d’un carreró, un basar, un barri o un cafè, i els seus habitants estaven sempre curulls d’Història.”
Així talment, Triay aconsegueix transcendir amb brillantor el gran perill del costumisme -l’anècdota- per dibuixar un paisatge molt més ampli, amb un rerefons ben present, sense ser explícit en excés, i amb unes implicacions que cada lector haurà de destriar.
“La transparència de l’honestedat es basa en la sinceritat, sense embulls, perquè ningú no s’enganyi.”
Per altra part, tot i que evidentment conté elements autobiogràfics, no és una novel·la d’autoficció. Va més enllà. Els protagonistes, entre jocs i vivències escolars i familiars ens tracen un plànol de la Ciutadella de postguerra, tan físic com ideològic, social i fins i tot moral.
El llenguatge planer, però extremadament acurat i les peripècies dels personatges que no són en absolut banals, ens fa evident que hi ha un enorme treball al darrere de la narració. Una tasca d’esporgar el relat de tot el que és superflu en la recerca de la paraula justa i de la rellevància dels esdeveniments narrats.
Ara mateix, mentre estic escrivint aquesta ressenya, a la fi em ve al cap una altra referència literària que des del principi em rondava. El color de les paraules m’ha fet recordar algunes pàgines d’Els meus primers trenta anys de Francesc de Borja Moll. Diferent època, diferent estil, diferent gènere, però un mateix indret i una flaire similar.
Poc més puc afegir, tan sols reiterar la recomanació amb l’opinió d’un mestre. Així la descriu Joan Pons: “Un debut enlluernador amb la bellesa d’una posta de sol.”
A això poc hi puc afegir. Només el desig que a aquesta primera novel·la en segueixin d’altres.
