El convent de franciscans construït en el segle XIV fou cremat i destruït l’any 1558 durat la invasió otomana.
Segons notícies extretes d’un document del mateix convent, la nova Casa i l’església foren reconstruïts a partir de l’any 1569, obres que acabaren en 1572. Aquesta segona església fou edificada amb quatre trams de volta, que molt prest resulta petita, motiu pel qual, a partir de 1581va requerir una ampliació, que finalitzà en el mes de setembre de 1607, essent en aquests moments custodi del convent fra Antoni Torrens i el provincial fra Francesc Cerdà.
Finalitzades les obres de l’església, s’iniciaren les obres del convent. Les primeres notícies que coneixem són del dia 12 de febrer de 1626 data en que finalitzaren les obres del corredor de ponent, cobert amb volta, i les del dia 7 de setembre de 1626 quan començaren les obres del corredor de la zona sud. La resta foren construccions fetes en èpoques diferents, fins que l‘any 1732 s’acabaren les del tercer tram, junt a l’escala major.
La majoria dels monjos i frares residents eren de procedència local i mallorquina, que mantenien una fluida correspondència amb el convent franciscà de Palma, raó per la qual, l’any 1722, foren acusats de sospitosos i espies pels anglesos i desterrats de l’illa. A causa d’aquest atropello recorregueren a S.S. el Papa a fi de poder nomenar un prelat que regís els convents de l’illa.
El Papa decidí posar-los sota l’autoritat del Vice Comissari General del regne, fins que el 1784, foren reunits amb els de Mallorca.
En ésser ocupada novament l’illa de Menorca pels anglesos, els monjos hagueren d’acudir novament al Papa. Durant aquest període fou elegit custodi del convent fra Hilario Cerberio de Monte Magno, el qual convocà un nou Capítol per elegir un nou custodi (9 novembre 1789), el qual subsistí fins l’any 1802, data en que l’illa retornà al poder espanyol El nou custodia fou fra P. Company de Catalunya.
A finals del segle XVIII el convent era habitat per uns 40 – 50 individus, entre sacerdots (entre 18 i 20), altres eren estudiants i persones llegues, els qual rebien una quantitat mensual i en determinades festivitats de la Procuració Reial en concepte de “pietança”, segons privilegi obtingut del rei Jaume II de Mallorca, a principi del segle XIV.
Entre els frares de renom, al destacar a fra Miquel Coll observant, que morí l’any 1722 i fra Jaume Arguimbau (mort el 1702).
En el centre conventual s’impartien ensenyances de Gramàtica llatina, i amb un conveni amb els Jurats de Ciutadella ensenyaven els rudiments de llegir i escriure a joves, des de l’any 1672, per la qual activitat rebien una pensió anual de 40 lliures. També impartien estudis de Filosofi i Teologia.
Làpida sepulcral existent sota l’escala del convent.
Inserida en l’escala Major del convent hi havia una sepultura per enterrar els pobres de Jesucrist que no gaudien d’un lloc on dipositar les seves despulles mortals. Sobre ella hi figurava aquesta inscripció:
ESTE BASO MANDO HACER EL MUY ILTRE Sr D. FERNANDO FERNANDEZ GOVERNADOR Y CAPITAN GENERAL DE ESTA ISLA PARA ENTERRAR A LOS POBRES. A 6 DE ABRIL DE 1642.
Sota la grada de l’altar de l’església de Nostra Senyora dels Àngels del Convent de Sant Francesc de Ciutadella hi havia una làpida que deia:
“Bajo la grada de este altar esta sepultada la Muy Srª Dª Isabel Mª Bardaxí, carísima muger de Dn. Juan de Bayarte Calasanz y Avelos, señor de Clares, cavallero del Consejo de S. M. su governador y Capitan General de esta isla, hija de Dn Antoni de Bardaxí y de Dª Maria Claver, señor de Concas. Murió a 5 de enero de 1666, rogemos por su alma para que asi se haga por nos otra.”
R. OLEO T. I p. 714
Adquisició de l’Horta del Convent de S. Francesc
Segons el Manifest de Béns de Casanelo (1813-18) l’horta conventual estava registrada com un espai de 3 barcelles de reguiu i 3 barcelles de secà, amb un valor de 337 lliures 10 sous, i de 90 lliures respectivament on es sembraven hortalisses i es dedicaven a pastures, que cotitzaven a la Procuració Reial 27 lliures i 7 lliures anuals .
Generalment l’horta era llogada a una persona (hortolà) el qual havia signat un contracte d’amitger amb el custodi del convent.
Entre els anys 1820 – 23, durant l’època Constitucional, el Consistori de Ciutadella va comprar l’Horta del convent franciscà, una diligència de possessió que estava inclosa en un dels llibres del Tribunal de Primera Instància de Ciutadella (28 – X – 1821). Però no fou fins el 30 de novembre de 1835 en que l’Ajuntament va reclamar aquell espai enjardinat.
A resultes d’un fort huracà, ocorregut la nit del dia 24 al 25 d’agost de 1835, el convent va sofrir greus desperfectes, entre ells l’ensorrament d’una part del campanar. Mentre que la part nord . l’abril de 1841 va ser declarada en ruïnes.
Però la cessió de l’horta conventual no incloïa l’església i el monestir, de manera que l’any 1841, degut a la pròxima arribada a la ciutat d’un grup de tropa, el Consistori va proposar a la Superioritat convertir les dependències conventuals en un Hospital, on allotjar els malalts militars, atacats de sarna i verola..
Durant els anys 1841 i 1842 l’Ajuntament va insistir reiteradament demanant les instal·lacions del convent, juntament amb la petició del convent de San Agustí. El primer per destinar-lo a quarter de tropes, el segon per instal·lar el Tribunal de Primera Instància, escola de primeres lletres, Biblioteca Pública i presó.
L‘any 1842 el Ministeri de la Guerra es reservà el convent per fins militars (hospital) mentre cedia al Consistori el convent de Sant Agustí.
Degut a l’augment d’un 12% de la quota contributiva que es va senyalar a pagar per l’any 1854, l’Ajuntament es va veure precisat, per assumir el pagament que devia, a vendre part dels terrenys de l’extingit hort de S. Francesc, altres de la Quintana de Mar i un petit magatzem situat a les proximitats del moll, que proporcionava una baixa renta.
La divisió de l’horta conventual en petites parcel·les per a construir en elles habitatges foren molt sol·licitades, ja que hi havia una gran escassetat de solars edificables i eren moltes les persones que desitjaven adquirir-les.
Després de reiterades peticions a la Diputació, manifestant l’estat ruïnós de l’edifici del convent sense rebre una clara solució, el batlle Mariano Sancho, el 1 de març de 1858, va denunciar l’estat ruïnós del convent franciscà, de manera que manà redactar un expedient per aconseguir de l’Exercit, a qui pareix pertanyia l’edifici, prengués les mesures pertinents a fi d’evitar desgràcies personals.
L’autoritat militar, dubtant de ser el propietari de l’edifici, va recomanar, a través del Capità General, que l’Ajuntament assumís el cost de la demolició i que després el Ministeri de la Guerra abonaria les despeses. Però el Consistori es negà, conscient de la dificultat que era cobrar del Ministeri els allotjaments de la tropa, quan aquells arribaven i residien a ciutat.
Malgrat aquesta negativa, l’Ajuntament va haver d’enderrocar el frontis principal del convent (1 de setembre de 1859) que amenaçava ruïna.
El 13 de març de 1865 el Consistori aprovà un plànol on quedaren alienades les traces de les edificacions dintre de l’horta del convent, distribució que fou aprovada per una R. O. de 22 de maig de 1866.
Dintre el sexenni liberal la majoria dels llenços defensius dels voltants del convent franciscà foren abatuts. En 1870 desapareixia la muralla del Born, en 1873 va desaparèixer la muralla del carrer de la Puríssima i carrer Alcàntara, que amenaçaven perill; i es requeria a l’Estat assumir els desperfectes en cas l’enderroc de les parets conventuals.
Amb la desaparició del Baluard de S. Francesc o Castellví, l’Horta del convent desapareixia, i la seva àrea era ocupada per nombroses cases i tres carrers: Arguimbau, Assalto i Nou de juliol.
Segons R. OLEO la primera casa construïda en el solar que abans havia estat l’horta franciscana fou la de Joan Janer i la seva esposa Joana Serra, en el mes de setembre de 1866.
