Hi ha dos fenòmens sonors quotidians, puntuals i periòdics a Barcelona que la gent que sempre ha viscut a l’illa no creu que, a diferència de Menorca, puguin existir a la gran ciutat d’una manera constant i natural. Un, és el cant dels ocells. L’altre, el so nítid de les campanes. Quan aquests dos fenòmens es produeixen en el mateix instant esclata una mena d’epifania. És el que va succeir durant la presentació de la novel·la El gos de Camus de Llentrisca Edicions a la llibreria Jaimes, que és la llibreria francesa de Barcelona des de l’any 1941, després de passar per diversos indrets de la ciutat. La concordança era l’adequada tenint en compte que el tema de la novel·la és una biografia novel·lada d’un escriptor francès i guanyador del Premi Nobel de Literatura amb orígens, la totalitat de la branca materna, menorquins. Per aquest motiu, després d’haver estat presentada a Ciutadella per l’especialista en l’obra i la figura de Camus Josefina Salord, a Ferreries per l’autora de la coberta Tónia Coll, as Mercadal pel savi i poeta Ismael Pelegrí; resultava oportú i adequat que a Barcelona fos presentada per la professora universitària, activista cultural i narradora extraordinària especialitzada en l’exili Marta Marine-Dòmine que ha viscut a França i al Canadà i que té una novel·la de lectura indispensable titulada Fugir és el més bell que teníem, guanyadora del premi Ciutat de Barcelona 2019 i del premi Serra d’Or 2020. I som allà, a la llibreria del carrer València, al costat de la botiga de flors Navarro que no tanca en tota la nit, un capvespre de primavera, amb la porta oberta que dona al típic pati interior de l’Eixample i, mentre na Marta està parlant de la novel·la amb unes apreciacions lúcides i sorprenents, va cantant la merla, el tord negre, com si hagués fugit del cementiri de Lourmarin, hagués volat per damunt del massís del Luberon, hagués travessat la Provença, s’hagués enlairat damunt la serralada dels Pirineus, hagués descansat damunt el dit de l’estàtua de Colom i s’hagués posat en un dels arbres d’aquest interior de l’Eixample on hi ha la llibreria i s’hagués posat a cantar amb aquest so ametllat i poderós de les merles, dels tords negres, per fer honor a la presentació o, el més probable, per donar un brot d’atzar i de casualitat a un esdeveniment humà del qual n’era del tot indiferent. I no va acabar aquí l’epifania. Quan Tónia Coll llegia un text que havia triat Marta Marine-Dòmine, a les vuit en punt, van començar a sonar amb estrèpit les campanes de l’Església de la Concepció, aquest temple que mira al carrer Aragó amb una entrada a Roger de Llúria, i que està catalogada com a bé cultural. I no un so llunyà sinó poderós com el cant de la merla, proper, tot marcant un ritual que és molt present als pobles petits i que també existeix a les grans ciutats com un eco apagat pel trànsit i per l’estrèpit de les obres de rehabilitació dels edificis que són constants. He de reconèixer que m’agraden aquestes casualitats coincidents en el temps i en l’espai que semblen missatges secrets, enigmes impossibles de desxifrar i que transmeten una connexió pacífica més enllà dels humans i la convicció de transitar per un camí ple de dificultats però excitant i curull de moments màgics que, segons James Joyce, tot home de lletres hauria de registrar. Així he fet, mestre.
EPIFANIA. Entesa a la manera de James Joyce -sobtada manifestació espiritual- i en sintonia amb sant Tomàs: ”Les tres coses requerides per a la bellesa són integritat, simetria i esplendor”.
