Josep neix as Migjorn el dia 29 de maig de l’any 1907. És fill de Llorenç Triay Florit (Migjorn Gran, c. 1874) i de Joana Camps Barber (Migjorn Gran, c. 1884). En Llorenç, son pare, va passar per tots els oficis que es poden fer al camp: pagès, carboner, paredador, picapedrer, etc. Josep és el major dels germans, després d’ell venen, per ordre: Joana, Antoni, Margarita, Llorenç, Andreu i Pere. Josep Triay va aprendre a glosar de la seva àvia, na Xampiona, Margarita Barber Pons. En aquell temps, abans de la guerra, les dones glosadores no glosaven fora de casa. Els Triay eren una família republicana i humil. Ell no va anar mai a escola, molt prest ja va fer feina al camp. Josep va glosar en públic per primer cop el 1924, en una casa particular. Després, en públic, ja en una taverna des Migjorn. Josep va ser un gran defensor de la reforma agrària de Manuel Azaña, per açò as Migjorn se’l coneixia per n’Azaña. Encara avui, la gent major des Migjorn coneix els Triay Vidal com “es fills de n’Azaña”. El 20 de febrer de 1936 es va casar amb Catalina Vidal Gomila (es Migjorn Gran, 1911 – Ciutadella, 2005), nou mesos exactes abans de tenir el primer fill, Llorenç (1936); dins la guerra encara va néixer en Francesc (1938), i just acabada, en Josep (1940). Més endavant van tenir en Joan (1946), n’Antoni (1948), na Joana (1951, i na Catalina (1957). Després de casar-se, el mateix any 1936, abans de la guerra, Triay deixà de glosar. Hi va tornar quan la guerra civil, en el batalló on està mobilitzat. Va estar destacat a Cala Galdana, damunt s’illot; una temporada en que l’exèrcit necessitava carbó el van posar al capdavant d’un grup d’homes que feien sitges dins els boscos de la contrada. A Migjorn vivien fora poble, a la Figuerenya, a la casa anomenada Can Piris, que va comprar el 1935. Aquells anys, Josep també va passar per moltes feines: picar pedralla, conrear terres llogades, fer carbó, fer paret, fins que es va jubilar el 1972. Es van mudar a Ciutadella l’any 1949, on van arribar el dissabte de nadal. A Ciutadella també va fer de missatge a Totlluc i va dur un hort com amitger. La família va viure a la plaça de Sant Antoni, al costat de sa serradora de can Fiol; després es van mudar al carrer Curniola, en el tros que ara es diu es carreró de s’Estanc, i finalment va anar a viure a una casa del carrer de Santa Rosalia. Després de la guerra, a Ciutadella, els glosadors es troben al soterrani on anys després s’hi obrirà el bar La Guitarra. Durant els anys seixanta del segle XX, la glosa perd molta força. Serà a les darreries dels anys setanta quan, en un context de recuperació de la cultura popular, la glosa coneix un nou impuls i reapareixen en públic els veterans glosadors com ell. Entre el grup de cantadors, Josep sempre mantenia una actitud tranquil·la i conciliadora. Les seves gloses no eren de pinyol dolç ni ofensives, sinó ocurrents i dolces. També va fer algunes gloses escrites que posen de manifest la seva mentalitat oberta, sobre la Guerra del Vietnam, sobre l’arribada de l’home a la lluna o sobre els riscs de la urbanització de l’illa. La seva mort va ser sobtada, un dia que l’esperaven per fer un glosat, el dissabte de Sant Antoni de 1983. Joan F. López li dedicà aquests mots: “ Ses paraules duen dol/ perquè han perduda sa mà/ que les feia consonar/ d’eixida a posta de sol…/ I ja no troben consol,/ que es glosador les deixà?/ En Triay no va fallar: ales elsi va donar/ i amb ell prenen elles vol!” Vull agrair a Joan Triay Vidal per les informacions facilitades i la fotografia de son pare.
