Itziar Lecea / Ciutadella – Com el regal que són, en Joan Gomila “Gumi” ha entregat aquesta setmana les carotes de Sant Joan a la família de Carlos de Salort, que les ha rebut amb molta alegria i satisfacció. La feina de pintar les carotes, planificar-les, pensar-les i plasmar-les, també li feia il·lusió a en Gumi, que tot i no estar acostumat a pintar figura, assegura que s’ho ha passat molt bé. Va començar-les el mes de febrer, i cap a finals d’abril ja les tenia llestes. Des del maig, i fins aquesta setmana, ha estat un temps que s’ha donat per donar-lis alguns retocs, afegir algun detall, i posar-lis una personalitat característica.
Com vas rebre l’encàrrec de pintar les carotes de 2025?
De ver, me van demanar de pintar les carotes per l’any passat. Però jo tenia un any ple de feines i no podia embarcar-me a pintar-les perquè tenia el temps just per fer el que ja tenia compromès. A més, me tocava fer l’escenografia de Foc i Fum, així que vaig haver de renunciar a aquest honor. Tanmateix, el dia de Sant Joan de 2024, el vespre, la família del caixer senyor me va tornar a demanar si les pintaria per enguany, així que vaig acceptar amb molta il·lusió. Tot va venir perquè la mare del caixer senyor va entrar a la casa del meu cap, en Josep Marquès, gerent del teatre, i va veure una carota que li havia fet. Va demanar de qui era i va voler que les carotes les pintés jo.
De quina manera has triat els personatges protagonistes?
Lo primer que vaig fer va ser agafar una llibreta i posar-me a fer dibuixos, fer personatges. En van sortir uns 22. I, una volta els hi vaig haver donat la seva personalitat i característiques, vaig fer paperets i vaig fer una rifa. Només en podien ser vuit, així que vaig ser molt estricte amb els personatges que van sorgir d’aquesta tria, i són els que he pintat. I, la resta, ja han passat a millor vida, com passarà amb les carotes durant els jocs des pla.
Com ha estat el procés de pintar les carotes?
Ha estat divertit, un bon repte, perquè si pint, sempre són parets o arbres o decorats… Escenografia que faci veure que és una cosa que no és. Perquè, a lo millor faig veure que és una paret de cantons i és tot de suro. Açò és lo que estic acostumat a fer, però no pintura figurativa. En canvi, com les carotes són tipus caricatura, no retrat, m’ha estat molt més fàcil. Així i tot, el repte personal hi ha estat. Estava segur que ho podria treure, encara que no sigui el meu fort. Però estic molt content del resultat.
Un resultat que també ha agradat a la casa noble.
Sí! Encara que fins aquesta setmana no han sabut res de les carotes. No els hi havia dit ni temàtica, ni quins personatges sortirien, ni quin estil empraria…No sabien absolutament res. Lo únic que els hi havia dit és que tindrien una pàtina per donar-li una sensació d’antiguitat, com les que es feien fa 100 anys. Però ho he volgut guardar tot com un secret, també perquè ha estat molt divertit. Quan fas un dibuix o una pintura, l’obra mateixa va fent el seu procés, i és el que he volgut guardar per a què la carota tingués el màxim impacte, de veure-la ja acabada. De fet, com a pintor, tampoc veus quin és el resultat final, sinó que vas fent, es va processant el dibuix a mesura que es fa.
N’hi ha alguna que sigui especial per tu?
Hi ha una carota commemorativa d’un fet especial que succeeix enguany a Ciutadella, i crec que la gent ho podrà reconèixer. També puc dir que hi ha personatges molt dispars, fets amb tècniques de caricatura molt diferents, no s’assemblen entre elles. Hi ha personatges molt exòtics, molt llunyans entre ells, i de fora de Menorca. Però que tenen alguna cosa a veure amb la festa, tenen un punt de connexió amb Sant Joan.
Has agafat referències de carotes d’altres anys?
Sí, n’he mirat. Però recordava les carotes de quan jo era petit, quan es papà i sa mamà me menaven a veure-les. I recordava molt bé que la carota era sempre de fons blanc i el personatge tenia molt de marge d’aquest fons, com ressaltant, especialment quan la duu el cavaller. Els cavalls, en general, són negres, els cavallers van vestits de negre, i la carota, amb els fons blanc, ressalta molt damunt d’aquest negre. Si es taca de molts de colors, és més difícil endevinar quin personatge corre. Per açò he triat fer-les amb fons clar.
Tens triades les dues carotes que t’agradaria salvar?
Sincerament, m’és un poc indiferent. Les carotes que s’indulten, una se la queda l’ajuntament i l’altra la família noble, i es preserven per sempre. Però és polit pensar que quan s’estellen i es rompen en mil bocins, se la queda molta gent a aquella carota, perquè tothom es queda un bocinet, un record d’aquell any. I aquest pensament m’agrada molt. Esper que agradin, però sobretot esper que les puguem disfrutar as pla, sense accidents, que es facin mil bocins, i com més gent en tengui, millor!
