Itziar Lecea / Ciutadella – Aquest Sant Joan serà recordat de manera especial a la família Pons Taltavull. En Llorenç (19), el fill mitjà, i en Joan (23), el fill major, tenen la responsabilitat de representar els papers de s’Homo des Be i l’ajudant que l’acompanya durant totes les visites per carregar i descarregar l’animal. Ambdós germans asseguren que, en el moment en què son pare, en Joan Pons, amo de Torralbet, va ser nomenat caixer pagès de Migjorn del bienni 2024-2025, no van haver ni de rallar de com es repartirien els càrrecs, tan clar com ho tenien. Viure i fer feina junts, i compartir amor pel camp, els uneix encara més durant aquestes setmanes prèvies a Sant Joan.
De joves cavallers i ramaders
Tant en Llorenç com en Joan són cavallers des de molt joves. En Llorenç va debutar l’any 2013, i fins i tot es va atrevir a córrer s’ensortilla durant els entrenaments del matí. En Joan va sortir a la colcada per primera vegada el 2010, amb 8 anys. Tots dos segueixen les petjades de son pare, que, a més, també va ser ajudant l’any 2005. Es podria dir que duen Sant Joan a les venes, però no és lo únic.
La feina a la finca, que també han après per part de son pare -i sa mare-, és una passió compartida i els defineix com a joves ramaders. Especialment a en Llorenç, qui assegura que “els animals més petits, com cabres i bens, sempre m’han agradat molt.” Ell és el que fa la major part del dia amb els bens de la finca, i sap reconèixer a bona part de la cabana, formada per uns 250 caps. “Jo no les sé distingir de la manera que ho fa en Llorenç”, diu en Joan, però tampoc queda enrere. “Crec que ens agrada perquè és el que hem vist sempre a casa, hi hem crescut entre animals. I com més feina hi feim, més gust hi posam”, assegura.
És aquest gust per l’animal i la raça que va dur a en Llorenç, a principis de bienni, a pensar ja en com faria la tria del be de Sant Joan. “En aquell moment ja vaig pensar en quin mardà posaria per tenir bons anyells, així com triar les benes que sabia que anirien millor. Així, el mes de juny de l’any passat ja vam fer la selecció per tenir on triar, perquè d’anyells en neixen molts. I, quan van sortir, ja vam començar a descartar: que si coa massa curta, que si banyes un poc tortes… Diria que, el grup de 6 que tenim ara, ha sortit d’una selecció de 50 animals.”
Un paper especial
Quan el 2023 es va nomenar la junta pel bienni 24-25, i en Joan Pons va recaure el títol de caixer pagès de migjorn, a casa van saber, sense haver-ne de xerrar, què suposava pels seus fills. “Quan el van nomenar, tant noltros dos com en Borja, es germà petit, i sa mamà, ja suposàvem quin paper tindria cada un, que és el que ens va venir a confirmar. Era el que tocava ser”, diu en Joan. “El paper de descarregador em feia il·lusió perquè es papà ho va ser també l’any 2005; i tot i que no tenc records, perquè era petit, sí que sempre m’ha fet il·lusió veure les fotos d’aquell any.” Per la seva banda, en Llorenç és feliç de poder complir un somni d’infància. “La meua il·lusió, des de petit, era ser homo des be. Així com altres càrrecs no m’estiren tant, ser homo des be sí que ho havia dit sempre.”
Pel que fa a la preparació, que intensificaran a partir d’aquest mes de maig, sembla que els està sortint de natural. “Crec que hem tingut la sort de ser germans i de fer feina junts. El vincle és molt més fort, també perquè tenim moltes coses en comú per edat”, diu en Joan. “Vivim les 24 hores junts, i ens ajuda a entendrer-nos més, ens duim molt bé. A més, fa il·lusió ser s’homo des be, però que m’acompanyi es germà, la família, és més especial. És molt polit”, comenta en Llorenç. Confessa que, per ara, ha anat poques estones descalç, fa “un poquet cada dia”, tot i que des de després de Nadal surt amb avarques.
Un dia únic que esperen amb ganes
Passejar amb els dos germans per les tanques de Torralbet ja dona una idea de la naturalitat amb què tracten l’animal, com si realment fes molt més temps que entrenen. Imaginar-se el dia clau, però, els treu d’aquesta naturalitat quotidiana, i els puja la il·lusió. D’il·lusió, de fet, el que més n’hi fa en Llorenç és “el fet d’anar casa per casa, on ens esperaran, és una de les coses que més ganes me fa. Tot i que segur que el primer toc, al palau del caixer senyor, i començar el dia, segur que serà polit.” En Joan s’ho pensa més, però finalment contesta que “el que me fa més il·lusió és el moment del matí a casa, posant els flocs al be i estant amb la família i la gent que ens ha ajudat. Crec que el que em fa il·lusió no és el Dia des be com a tal, sinó tota la preparació prèvia. Quan pensam en Sant Joan, quan érem més petits, ens venia a la ment més es cavall, que es dia des be. Però enguany, que ho tenim aquí, me fa més il·lusió i més ganes el Dia des Be. Crec que, a dia d’avui, és el moment més nostre.”
