Hi ha novel·les que m’agraden i d’altres no. No és una qüestió de qualitat literària sinó de gustos personals. Però, més enllà d’això tan bàsic, hi ha novel·les que m’arrosseguen, talment com ho faria una riuada. Avui us en vull recomanar una d’aquestes. Sau, de Ferran Garcia. Una obra prodigiosa que crea un univers propi, sense límits ni convencions, que t’embolcalla i gairebé t’ofega.
En aquesta mateixa secció he ressenyat dues obres anteriors del mateix autor – Blasfèmia, Guilleries – I tot i que ho podia haver sospitat, no estava preparat per l’allau literària de Sau. M’ha impressionat i m’ha corprès. Molt.
A principis del segle XX, els Sala de Bruc tornen a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea, portant amb ells dues esclaves i un fantasma. Anys més tard, al poble de Sant Romà de Sau, a punt de desaparèixer sota les aigües del riu Ter, una mort fa que dos amics ensellin els cavalls i cavalquin cap a un destí incert per senderes on passat, present i futur es barregen.
Vet aquí, llavors, el resum argumental que, tot i haver-lo extret directament de la contracoberta del llibre, em resulta esquifit i una mica insubstancial. Però, per altra part, és pràcticament impossible sintetitzar en poques paraules l’enorme riquesa de tota mena – llenguatge, imatges, trama…- que hi podem trobar.
De fet, Sau no és una sola novel·la, són dues novel·les en una o, potser, és un espill que ens permet veure dos costats de la realitat. Sé que sona molt confús, però la veritat és que les dues trames, separades per mig segle, s’emmirallen l’una en l’altre. I, també potser, el que les uneix i alhora confronta no és altra cosa que la memòria o, millor dit, la necessitat ferotge de no oblidar.
“Molt temps després de la meva mort, la gent veurà aquest arbre i dirà, mira aquesta ceiba, la va plantar aquell nan que va viure aquí.”
Des d’una plantació de cacau a Guinea a un barracot als afores de Tavertet, des del poble que serà enaiguat fins a indrets entorn de Llaés… ens fa viure crueltat i malfiança, quotidianitat i “mecanismes que no veiem però que hi són”, venjança i dolor, amor i desconcert. I, malgrat que les usances del nostre món semblen estar suspeses, tot plegat té una terrible versemblança. I a sobre topem contínuament amb frases refulgents que ens despertem ecos adormits o oblidats.
“… hi ha un lloc on viuen les coses que més enyorem (…) pot ser alguna cosa que hagis conegut o alguna cosa que no, però que sigui el que més enyores justament perquè no ho has conegut.”
Així, de qualque manera, en llegir la novel·la, t’atrapa la sensació que tot està lligat, que una força estranya, gairebé tel·lúrica, travessa tot el que existeix. Que el temps i el lloc són detalls ínfims davant un món impertèrrit. “Som menys que un sospir…”
Arribats gairebé al final de la ressenya m’he adonat que la imatge de fenomen natural que he introduït al primer paràgraf ja l’havia emprat en les ressenyes anteriors de les novel·les de Ferran García. No ho recordava, i quan ho he llegit m’ha passat pel cap esmenar-ho per no ser repetitiu. Tanmateix, he decidit no modificar res. Al cap i a la fi, que un escriptor, llibre rere llibre, mantingui i incrementi el seu alè és, no en tinc cap dubte, una excel·lent recomanació.
En definitiva, us deman que deixeu que Sau se us emporti. Us promet que no us penedireu.
