Bep Al·lès / Ciutadella – El 10 de juliol, Sant Cristòfol, era el dia en que antigament es començava a calamutjar i, també era el dia escollit perquè els més petits de la casa aprenguessin a nedar, per ser creença popular que en aquesta diada el Sant no permetia que s’ofegassin.
Josep Pons Lluch, en un escrit a El Iris de dia 9 de juliol de 1949, fa 76 anys, recordava que “segons contava sa tradició, més que a nedar, sa gent acudia aquest dia a sa vorera a banyar-se, o a rentar-se es peus i si bé trobam avui que seguint aquest costum, sa gent acudeix a sa vorera, però per fer una bereneta-sopar, que no és aquesta greixera de patates -són pocs els qui conservin aquesta vella tradició- i sí de coques i greixeres, emperò dolces, arribant a fer-se vertaders tiberis. De cada any com qui hi hagi més interès a fer reviure aquest costum d’anar a sopar fora”.
Aquí, pel que fa a la gastronomia, és on en Pons Lluch ens dona una pista i a la vegada ens marca la diferència entre una greixera de patata i una greixera de patates, que és ben interessant.
En Bep Padet, a una nota, ens indica que l’antiga greixera de patates, que fa 76 anys ja s’estava perdent com a menjar del 10 de juliol, era quan aquest plat es feia amb sofregit, mentres que la greixera de patata, que actualment també s’està perdent i donant més pas a la de monyaco, és quan es dolça.
Seria aquesta greixera de patates que ens indica Pons Lluch, el que avui coneixem com a menjar d’estiu? La palangana o perol de patates amb cebes, de Llevant -hi ha qui hi posa també pebres- i tomàtigues, cuites al forn? Formava part idò aquesta greixera de patates com a una de les principals menges de la bereneta sopar de Sant Cristòfol fa més de 75 anys?
Avui en dia el sopar de Sant Cristòfol, a sa vorera o a xalets, s’ha recuperat i, es mengen coques dolces i salades, però no greixeres de patata o de patates, i sí que es cuinem carabassonets i albergínies plenes, que sembla que formen part d’aquest dia des de tota sa vida, i com podem veure fa poc més de 75 anys ni se’ls esmenta, cosa que ens indica l’evolució constant de la gastronomia, inclús la més popular i/o festiva.
Aquesta és la gastronomia de Sant Cristòfol a la part de Ponent, mentres que a la part de Llevant, les menjues protagonistes son, o almanco eren, els caragolins cuinats i els perols de costelles al forn amb patates, a més de les coques dolces i salades.
Com podem veure, diferències gastronòmiques entre una part i l’altra de l’illa, entre Llevant i Ponent i, com en 75 anys han canviat alguns plats, que han desaparegut i han donat entrada a altres que ni eren esmentats, com són les albergínies i els carabassons plens a la menorquina.
Potser de cara a propers sants cristòfols, seria bo recuperar l’antic costum de les greixeres de patata i de patates, juntament amb les coques fetes amb els productes de temporada com són els de l’estivada: tomàtigues, pebres, sofregit… en el cas de les salades, i amb fruites de temporada com les darreres cideres i les primeres prunes, melicotons i alberges…
Tot és fer una clucada d’ull als tresors gastronòmics d’un passat més que recent, i recuperar-los per a la memòria gastronòmica de noltros mateixos i de les futures nissagues que ens han de seguir.
