El gènere negre acostuma a presentar-nos històries inquietants en què -ho he escrit força vegades- s’hi barregen tres elements fonamentals: crim, intriga i crítica social. Ara bé, cada autora o autor ho amaneix d’una manera diferent. Llavors s’ha de dir que, sense cap mena de dubte, Rosa Olsa, en Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, ho fa d’una forma tan pertorbadora com magistral.
En una Barcelona freda i a estones hostil, troben el cos sense vida i amb signes de violència d’una noia de dinou anys que, pel que indica l’autòpsia, mor embarassada de tres mesos. La Catalina Benejam, menorquina de Ciutadella trasplantada a Barcelona i agent dels mossos d’esquadra, intenta de manera desesperada, la nit abans de la vista final del judici, demostrar que l’inculpat pel crim és innocent.
Aquest resum argumental, extret de la contracoberta del llibre, ens dibuixa només el fil central de la trama. Al seu entorn deu relats, deu annexos, que avançant i retrocedint en el temps ens aniran descobrint aspectes insospitats, episodis de gran cruesa, fets obscurs. I tot llegint-los, un a un, ens poden semblar perifèrics, carrerons sense sortida, exercicis narratius superflus, fils escapats…
Tanmateix, res d’això. Cada peça de trencaclosques té el seu lloc. Tot anirà, passa a passa, encaixant perquè puguem contemplar l’esfereïdor quadre final. Un desenllaç que, esclar, no desvelaré. N’hi ha prou amb dir que “… de vegades, les històries són el germen d’altres històries que entreteixeixen trames que lliguen vides diverses a diferents maneres de morir.”
És obvi, llavors, que el plantejament és trencador i agosarat, i molt més encara si tenim en compte que els deu annexos no es limiten a llençar-nos pistes, sinó que també disseccionen la personalitat dels personatges relacionats amb el crim. No es tracta tan sols de descobrir l’assassí, com si fos un entreteniment de sobretaula, sinó de capir-ne les motivacions, les causes, els pútrids abismes íntims que el porten al crim.
Així en aquesta travessia ens adonam de les ferides a flor de pell, dels soterranis de la ment, de les màscares que s’empren com a escut… tots i cada un dels personatges acaba despullat d’artificis, la seva personalitat al descobert.
I, a més, Olsa ens porta a fer un recorregut per una Barcelona amagada, una Barcelona de negra nit sense fanals, de caus foscos on s’arrepleguen els expulsats, d’ombres als marges de la ciutat rutilant. Però també és la ciutat on campa la corrupció policial, la podridura dels benpensants, el classisme institucionalitzat, les mentides que brollen arreu, les tèrboles aigües que empudeguen el pretès ordre social…
“… brut i pudent, sepultat pel pes inflexible de la culpa, Carronya.”
Us assegur que tot plegat és absolutament colpidor. I si a això hi afegim una prosa esmolada, gairebé quirúrgica, que va directe a l’objectiu sense floritures innecessàries, que empra cada paraula com un precís bisturí, hem de concloure forçosament que Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós és una novel·la brillant.
Crec que haureu notat a bastament la meva fascinació. No he volgut ocultar-la. És una novel·la breu, però intensa i absolutament ben travada. Donau-vos el plaer de llegir-la. No us penedireu.
