He estat donant voltes a com definir la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. El pes de la boira, d’Isaias Fanlo. He arribat a la conclusió que la millor manera és dir-vos que és una obra sobre la supervivència, sobre la superació de les adversitats en què ens topem i de les càrregues que ens posa la vida.
Fixem-nos en l’argument.
El León, de setze anys, es veu immergit en una espiral de desaparicions i descobertes. Mentre el món proper s’emplena de celebracions, ha d’encobeir l’abandó del seu pare i el despertar del desig. Tot plegat el porta a fer un viatge pel passat i a qüestionar el present. Al seu costat la Benilde i l’Esmael, els seus amics, i el Noel, un enigmàtic veí.
Ambientada a Rotunda, una ciutat perfectament identificable malgrat el nom imaginari, un dels trets que més m’ha impressionat és l’atmosfera gairebé llegendària que l’autor ha aconseguit que amarés la narració. Som a les acaballes del segle XX, però ens movem talment com si quelcom sobrenatural s’amagués enmig d’una espessa boira. L’efecte és tan suggestiu com inquietant, tan fascinant com pertorbador.
Tanmateix, no us penseu que entrem al món de les rondalles. Ni fer-hi prop. Fanlo no ens estalvia res. Des de la profunditat psicològica amb què ens descriu com León sent i assumeix la seva homosexualitat a abocar-nos a moments d’extrema duresa o màxima tristor.
Tot plegat, i això és un dels grans encerts de la novel·la, des d’un esguard adolescent que transmet desconcert i anhel, desori i ànsia. És el protagonista qui ens parla. No és un adult qui observa i narra. És més simple i més complicat. És un noi que viu, un noi que obre els ulls. Un noi que troba en la literatura, especialment en la poesia de Cernuda, recer i resposta. Així, tot i l’alè poètic que l’embolcalla, la versemblança de la història resulta gairebé atuïdora.
“En sentir aquestes paraules, m’envaeix, per primer cop a la vida, una vergonya que no coneixia: la vergonya de comprendre que totes aquelles preguntes que tinc a dins i que encara no soc capaç de formular-me no tindran una resposta senzilla per a mi, ni massa agradable per molts d’altres.”
Així i tot, n’hi ha més, molt més, perquè les nafres del passat hi són ben presents. Els ancestres en són els testimonis. I sobretot la Carme, l’àvia paterna. La seva vida dibuixa el marc en què León s’ha de moure, i a través d’ella sabem dels patiments d’una època no tan llunyana, dels morts que no descansen, de les ferides obertes…
I, llavors, cal esmentar la llengua, l’ús de formes dialectals ens apropa i ens fa més creïble encara la història. Així, les paraules i expressions servades, els records d’antany, la memòria que s’atresora i que l’àvia malda de transmetre són el subsol fèrtil on arrela l’obra.
“I jo sabie que aquesta història d’alguna manera també et pertany a tu…”
Però arreu, omnipresent, Rotunda. La ciutat de la boira que esdevé indret i personatge, símbol i llast. Terra de nàufrags i cau de desastres, Rotunda és refugi i condemna. I el mar, des de terra endins, és més aviat un somni, una frisança que esdevé destí.
Arribats a aquest punt de la ressenya, no esbudellaré la novel·la desvelant-vos el desenllaç. Només us avançaré que m’ha sorprès i colpit, tot i que m’he adonat que és tan emotiu com dolorosament congruent.
El pes de la boira, una d’aquestes novel·les que no s’obliden, que fan forat, que ens criden a no conformar-nos, a no acceptar la rendició, a volar “alt, cada cop més lluny”. Com les cigonyes.
