Ràbia, molta ràbia. Indignació, molta indignació. No som una persona agressiva, mai ho he estat. Tanmateix, us assegur que de topar-me amb el miserable que encara presideix la Generalitat Valenciana de segur li escopiria quatre veritats. Com a mínim.
Perdonau-me aquest arravatament emocional, però després de llegir Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, l’enfuriment m’ha omplert de cap a peus.
No és el mateix veure la catàstrofe a les notícies televisives que conèixer el testimoni de les víctimes. No, no és el mateix, ni fer-hi prop. Tothom va conèixer els terribles efectes al País Valencià de la gota freda del 29 d’octubre del 2024, però sovint l’oblit cobreix les tragèdies. I això no es pot permetre, el fang s’ha enretirat dels carrers, però la brutor continua empudegant els despatxos oficials i les ferides dels afectats resten obertes.
Aleshores, vet aquí el sentit d’aquest llibre. Esperança Camps dona veu als que visqueren la torrentada, als que perderen éssers estimats, als que han sobreviscut i són ben conscients que les morts eren evitables, a tots els que patiren el més gran dels desastres per la frivolitat criminal de Carlos Mazón.
Em torna a brollar la indignació en pensar que aquest subjecte infame continua, amb la connivència dels seus capitosts estatals, amarrant-se a la cadira barrejant un rosari de mentides amb la més absoluta indecència.
Si més no, aquesta és una secció literària i, sense cap mena de dubte cal deixar clar que és la mestria i professionalitat de l’autora la que aconsegueix fer-nos arribar tant de patiment.
Dolores Ruiz, Saray Ruiz, Marc Poveda, Toñi García, Cristina Rodríguez, Rosa M. Álvarez, Núria Aracil… ens parlen dels seus morts en la primera part del llibre. Els seus relats fan estremir fins a les llàgrimes. I no és una exageració ni un eufemisme. Les entrevistes traspuen tant dolor que és impossible no emocionar-se.
A la segona part, que porta el categòric títol de ‘Se sabrà tota la veritat’ Camps dissecciona amb precisió quirúrgica l’execrable actuació de Carlos Mazón. És trasbalsador comprovar la seva manca d’empatia, el menyspreu per les víctimes, la seva absoluta ineptitud, la cadena de mentides que llança per mantenir-se al poder, el més porc dels desvergonyiments…
Aquest és un llibre tan brillant com necessari. Permeteu-me que per millor definir-lo utilitzi les paraules de Vicent Partal al pròleg del llibre. Som incapaç de fer-ho millor.
“Esperança Camps ha sabut combinar la precisió informativa amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. I això no és gens senzill. No ha defugit mai la crítica política (…), però tampoc ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia…”
No puc dir que he gaudit de la lectura, no és una obra per gaudir tot i ser una gran peça literària. És per saber. I estaré sempre agraït a l’autora per haver-la escrita, per haver confegit a partir de peces periodístiques aquest colpidor retrat del sofriment.
Us recoman, de tot cor, Els morts de Mazón, perquè l’oblit o la indiferència són els pitjors pecats i perquè les víctimes mereixen justícia. Llegiu-lo i difoneu-lo, és el que ens cal fer com a persones decents.
“… jo continuaré la batalla i la lluita perquè es reconega que això ha estat un assassinat, que tota la gent que ha mort s’hagués pogut salvar.”
