Desconec el funcionament econòmic de les empreses però l’observació personal i quotidiana m’ha fet descobrir un fenomen que es va repetint de manera monotemàtica al llarg del temps: la proliferació puntual a la ciutat de negocis de la mateixa naturalesa. Aquest fenomen és com un organisme viu. Proliferen i s’estabilitzen -o sigui viuen- o moren. Així només queden els forts, una mena d’evolució natural. Va passar amb la informàtica a l’inici de la informàtica, va ser substituïda per d’altres negocis oportunistes com ara les cigarretes electròniques, les pizzeries italianes, les panades argentines, les barbaries modernes, els salons de tatuatge o la telefonia mòbil. Aquests petits negocis urbans a vegades donen peu a d’altres negocis urbans relacionats com ara les carcasses de mòbil o els tallers per eliminar… tatuatges; una espècie de segona oportunitat de la pell mitjançant el làser i, supòs, indolora. L’observació d’aquest organisme viu semblant a un atol ple de peixos nedant-hi al voltant és fascinant i, al mateix temps, enriquidor ja que et permet observar en directe el desplegament de la naturalesa humana i les diferents modes o tendències que l’activen. Ara, a principis de la segona dècada del segle XXI, el negoci puixant són els gimnasos. Devora ca nostra sempre n’hi ha hagut però ara n’han posat un de considerables dimensions i el paisatge humà ha canviat. Homes i dones musculats, tatuats, vestits la majoria amb roba ajustada i sense mànigues, calçons curts i una bossa o una tovallola a l’esquena dirigint-se al gimnàs o sortint-hi suats, envermellits i radiants. Louis-Ferdinand Céline va afirmar que la part del cos que dona noblesa a una persona són les cames però m’impressionen més els braços tensos i amb el volum de cames de persones no manipulades gimnàsticament. Aquests tipus de cossos masculins a vegades van acompanyats de cames curtes o llargues però primes com a escuradents que sembla que no podran suportar el pes voluminós de la resta del cos. Reconec que quan era adolescent tenia complex de massa prim i prenia complements vitamínics per tal de guanyar -sense èxit, tot s’ha de dir- massa muscular. De fet, tot just davant el gimnàs hi havia una botiga de productes italians d’alta categoria gastronòmica que va tancar i al seu lloc hi han posat una botiga de complements vitamínics. Però el grup que més impressiona, si més no a jo que som d’una generació més antiga, són les dones. Fortes, musculades i, moltes d’elles, altes, més altes fins i tot que un servidor. T’acaba agafant complexos d’inferioritat. Quan era jove i jugava a futbol, encara. Però ara sembla que tots plegats, homes i dones, formen part d’una raça superior que ens mira amb menyspreu als no vigorèxics. El que em fascina és que no són esportistes professionals ni tampoc practiquen cap esport: només tenen cura del seu cos i, d’aquesta manera, són més atractius i més forts i, açò sempre ens ha atret als homes, més intimidadors. Com que la meva ment sempre està musculant-se fent exercicis d’imaginació -un, dos; un, dos- he arribat a la conclusió distòpica que un dia tots aquests vigorèxics s’ajuntaran i, avergonyits dels nostres cossos normals, agafaran el poder i ens exigiran que anem tots al gimnàs a posar-nos en forma. Mentre açò no passa he recordat una frase que tindré preparada quan aquest futur pròxim esdevingui. És de José Saramago: “Tothom em diu que he de fer exercici, que és bo per a la meva salut. Però mai he sentit a ningú dir-li a un esportista: has de llegir”.
La vigorèxia o complex d’Adonis és una addicció a la musculatura, a tenir un cos musculat.
