Tot i que la novel·la que avui us vull recomanar ja té un parell d’anys l’he llegida després de Sarah, mereixes saber-ho, del mateix autor, que és posterior i que ja he ressenyat en aquesta secció. El motiu és ben simple. Malgrat que som un lector afamat, també som volgudament caòtic i eclèctic en les meves lectures i, en definitiva, no don l’abast. Per sort els bons llibres no tenen data de caducitat.
El somriure dels dofins, de Francesc Soler.
En Francesc acaba de sortir de la presó, indultat després d’haver estat condemnat per un escàndol sexual, i narra la seva pròpia història: tot el que el va portar fins a aquell lavabo de discoteca, on el van trobar vestit de dona practicant sexe amb un altre noi. Aquestes són les memòries d’infantesa, adolescència i joventut d’un nen sensible i amorós condemnat a créixer en l’ambient opressiu d’un poble de comarques dels anys vuitanta i noranta, i com va poder superar el dolor i celebrar la vida gràcies a l’amistat amb dues dones fantàstiques, als llibres i a la seva capacitat de resiliència innata.
Us haureu adonat que aquesta setmana he traslladat fil per randa el resum argumental que ens ofereix la contracoberta del llibre. El trob immillorable -no sempre passa- perquè aporta la mesura justa d’informació.
No és aquesta una novel·la amable. No pot ser-ho. Però és, això sí, encoratjadora. Soler aconsegueix enfonsar-nos dins el pou amb una prosa perfectament mesurada, amb una estructura mil·limetrada i, sobretot, amb una molt intel·ligent dosificació dels sentiments. Si més no, amb la mateixa fórmula, ens torna a la llum.
Per altra part, i això si no insòlit sí que és poc freqüent, l’autor posa el seu propi nom al protagonista, el fa moure per escenaris reals que possiblement, per on són ubicats, coneix de primera mà i té l’encert de recrear fets verídics i comprovables. Us he de confessar que m’he fet un fart de cercar per internet. Tot plegat aconsegueix, tenint en compte que està escrita en primera persona, que la novel·la sigui d’una versemblança gairebé prodigiosa.
Així mateix, Soler inclou en el text diversos fragments literaris, però no ben bé com a cites, sinó com a parts de la narració. Gairebé tots els he identificats, però que això no us preocupi. Al final del llibre hi trobareu el remei, encara que jo el vaig veure massa tard. Si més no, l’experiència m’ha resultat fascinant.
Tanmateix, ara cal retrocedir i tornar a parlar de sentiments. És quasi aclaparador com ens el fa viure. Tinguem molt o poc en comú amb el protagonista, tant fa. Vivim la marginació i la injustícia, ens il·lusionam amb la seva esperança i ens enrabiam amb la podridura que l’envolta.
És una novel·la reivindicativa? Sí. És una novel·la emotiva? També. La raó és que, deixem-ho clar, les dues coses no són en absolut incompatibles. El somriure dels dofins ho demostra amb escreix. De fet, un capítol sencer ens fa reflexionar, entre altres coses, sobre aquesta temàtica. Amor, desig, plaer, identitat, visibilitat, lluita. I tot a partir d’un recorregut literari. Pura màgia.
He d’acabar, per dir-vos que no us desvelaré el perquè del títol i molt menys, esclar, el desenllaç. Respecte a això últim, seré críptic: Només us avançaré que Soler fa cas a E.M. Forster. En llegir el llibre, com esper que fareu, de segur que ho entendreu.
