L’emigració és bona. Els menorquins hem pogut sobreviure gràcies a la via -en els dos sentits- de l’emigració. Emigracions forçades per culpa de guerres, períodes de fam, expulsions o pel simple fet de millorar. Noms mítics com ara Alger, Gibraltar, La Florida, Argentina o de temibles com ara Istanbul. O expressions quotidianes i enginyoses que passen a formar part de la saviesa popular: “Qui va a Liorna no torna”. Encara que no ho he investigat estic segur que molts dels meus avantpassats van emigrar, ja sigui de forma voluntària o forçosa. Ja ho diu Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser. “La persona que desitja abandonar el lloc on viu no és feliç”. Aquí hi entra el desig que parteix dos tipus d’immigrants: els exiliats -obligats- i els desitjosos de tenir una vida millor. Tots dos són errants i tots dos pateixen el mal de l’enyor, de la nostàlgia. Mirau si estic a favor de la immigració que sense aquesta mon pare no hauria traçat la línia ascendent del seu destí. Era manobre. Oficial de la construcció. No hi havia feina a Menorca i va agafar els tapinets i se’n va anar a Palma. A Mallorca hi havia feina i va poder fer un raconet per establir-se després en solitari a l’illa natal. També va aprofitar per estudiar a les nits dibuix industrial. Hem conservat dibuixos de plànols de cases que mai es van edificar. Conta que a la modesta pensió on s’allotjava compartia habitació amb un company de feina. Un dia va desaparèixer el sobre de la setmanada. Havia estat el company. No el va voler denunciar i va recuperar els doblers que eren imprescindibles per sobreviure a la ciutat. Jo també he estat emigrant. Un emigrant cultural i, encara que va ser dur al començament, m’he sentit molt ben tractat, molt ben acollit. Sociòlegs de prestigi a qui llegeix i admir com ara Manuel Delgado asseguren que l’immigrant no té cap obligació d’integrar-se. És una reflexió que, sense estar-hi del tot d’acord, m’ha fet pensar. Els menorquins que van emigrar a Alger van formar des del primer dia un gueto. Observadors que els van visitar com ara mossèn Jacint Verdaguer, el fantàstic escriptor que té una famosa escultura a prop de ca nostra, va escriure que els menorquins formaven una comunitat semblant als mormons. Conservaven la llengua, els costums, la cuina, es casaven entre ells i es relacionaven poc amb els francesos i amb els àrabs. Fa poc vaig anar a veure l’obra de teatre de Skakespeare La tempestat a la Biblioteca de Catalunya en un muntatge de La Perla 29 del director Oriol Broggi. Fan una versió lliure del, al meu modest entendre, millor obra de Shakespeare i Ferran, el fill del rei de Nàpols, s’adreça així a Miranda: “Si habiteu aquesta illa, indiqueu-me com m’hi dec comportar”. Açò és el text original en la traducció de Josep Maria de Sagarra però a l’obra s’hi afegeixen més informacions relacionades amb la llengua que incideixen en la necessitat de la integració. De fet, en llengua castellana hi ha una dita popular que ens indica com ens hem de comportar: “Allá donde fueres haz lo que vieres”. Idò, aquí esteim. Personalment em trob més a prop de Shakespeare i de la saviesa popular castellana però jo no som ningú a l’hora de dir com s’han de comportar els immigrants.
TAPINET. Diminutiu de tapí, sandàlia que duien les dones i que era de tela fina amb una grossa sola de suro posada entre altres dues de cuir; castellà chapín. Paraula viva en l’expressió agafar es tapinets com a sinònim de marxar.
