Antigament es tres primers dies d’agost, abans de sortir es sol, es pagesos anaven a s’era i miraven damunt sa palla sa banyadura que hi havia. Açò, segons ells, designava si es tres primers mesos de Sant Miquel a Nadal plouria molt o poc. Si es pallús estava molt banyat volia dir que plouria molt, però si estava sec o poc humit deien que al llarg d’aquells tres mesos -octubre, novembre i desembre- ses aigües curtejarien.
Abans de començar sa feina d’ererar, sa primera cosa que feien era netejar es voltant de ses eres perquè es vent no fes volar sa palla i embrutàs ses serres des gra una vegada les tenien ererades. Açò era una feina que volia un bon vent, i per aquest temps moltes vegades els hi mancava, però si hi havia sort en tres o quatre dies la tenien llesta, però si no feia baf de vent aquesta es perllongava gairebé una setmana.
Si es vent bufava no perdien un moment, s’intal·laven dalt s’era s’erer, ses eredores i un timboret on s’hi posava s’homo que havia d’aguantar s’erer, i un banc o taula on es posava els que hi tirava ses senalles o poals.
Ses eredores són unes barres, normalment de llenya de sivina, que a un extrem fan forqueta i servien per aguantar s’erer enlairat.
El primer que ereraven era s’ordi i sa civada i sols ho passaven una vegada per s’erer, i ho posaven dins s’era més flaca. En tenir s’ordi i sa civada llestos, hi posaven es blat, el més preciat de tots perquè donava i dóna pa, i el passaven dues i tres vegades, i sempre dins sa millor era de ses dues.
Per ererar havien de ser, almanco, quatre homos: un per aguantar s’erer i sacsar-lo, el de més edat abalejava, i els altres dos hi donaven gra a s’erer.
