En llegir el títol i el text de la contracoberta ja vaig tenir clar que era una novel·la negra amb un punt de deliri. El que no podia endevinar era quant de molt m’atraparia, que la llegiria sense parar dedicant-hi tot un dia i que en acabar-la encara em rodaria pel cap. Sens dubte, això ja és una bona recomanació, però n’hi ha més, força més.
Si més no, ara us cal a vosaltres, formar-vos la primera impressió. Vet aquí el resum argumental de Guia de París per a assassins, de Carles Arnal.
El comissari Alonse Quixotte i el seu ajudant, Pancho Sánchez, es veuen abocats a investigar una cadena d’assassinats. En la recerca es trobaran amb una estesa xarxa criminal i amb un bon grapat de sorpreses. Caldrà molt treball i assumir riscos per treure’n l’aigua clara.
És més que evident que la novel·la pren el Quixot com a referència, però els que no l’hàgiu llegit tampoc us preocupeu. No cal per gaudir d’aquesta guia criminal. De fet, jo mateix, que em tinc per a bon lector, només m’hi he endinsat fragmentàriament. Conseqüències d’una escolarització franquista que, des de primària, ens el feia engolir sense mesura i que va tenir l’efecte contrari al que pretenia.
Perdoneu la digressió i anem a l’assumpte. Escrita en tercera persona i amb una estructura més aviat lineal, la novel·la té un tret força original que resulta ser molt engrescador: ens fa recórrer París tot seguint el reguitzell de cadàvers que van apareixent en els llocs més emblemàtics de la ciutat. Des del pont des Arts al Pompidou, de la Place des Vosges al Louvre… Vet aquí el sentit del títol.
Així mateix, la narració està impregnada d’un cert to irònic, a vegades gairebé humorístic, sovint clarament càustic, que no desdiu en absolut la intriga característica del gènere. Ans al contrari, com va acompanyat de serioses, demolidores i justificadíssimes anàlisis de tota mena, el contrast potencia la tensió i incrementa el suspens.
A aquesta impressió hi ajuda, òbviament, tota la fauna que hi habita. Un seguit de personatges, amb uns noms gens casuals, que, per dir-ho delicadament, són com a mínim peculiars. A més hi trobem escenes d’antologia. En aquest sentit, la inicial, ni que sigui purament anecdòtica, és per llogar-hi cadiretes.
Per altra part, és un veritable plaer anar topant amb diverses referències literàries, que salpebren el relat. Arnal ens porta a París i, creieu-me, que ens el fa trepitjar, tot i que en més d’una ocasió tenim la sensació de ser a una altra ciutat bastant més al sud.
Tanmateix, és una novel·la negra, no un simple conte policíac, i en conseqüència està farcida d’una contundent crítica social. De fet, podem recórrer a les mateixes paraules de l’Alonse:
“… em veia davant d’interessos molt poderosos, de gegants dels negocis urbanístics, de foscos cavallers polítics corruptes i corruptors; dels miserables servidors armats que formaven les embolicades màfies que llençaven els seus tentacles per tota la societat…”
Per altra part, no puc deixar d’esmentar-ho, l’autor té el gran encert de combinar el desenvolupament de la investigació policial amb la descripció, a més de la seva personalitat, de detalls de la vida personal dels protagonistes. I si a això hi afegim el llenguatge ric però proper, i la menció d’una sèrie d’hàbits íntims així com de vivències del passat, el resultat és una obra tan ocurrent com suggestiva. Una obra que, a més, conté un missatge tan essencial com demolidor.
“Eixa resistència quotidiana, que no es nota, que no es veu, és necessària cada dia.”
No puc allargar-me gaire més. Tan sols afegir que certament la novel·la està ambientada a París, però tot llegint-la ens adonem del que està passant a casa nostra. Gaudireu, us ho assegur.
