Ignasi neix a Ciutadella el 1951. És fill de Julio Mascaró Al·lès (Ferreries, 1909 – Ciutadella, 1985) i Rosario Pons Barber (Ferreries, 1918 – Ciutadella, 1956). Durant la guerra, Julio, que, malgrat que no havia tingut cap activitat política o partidista, era d’una coneguda família de dretes, no va ser detingut, però sí que fou obligat a anar a fer feina en la construcció de l’aeròdrom que es pretenia crear entre Maó i Sant Lluís. Aquests treballs forçats li van servir, ja en l’Espanya franquista, per a obtenir el carnet d’excaptiu. Julio havia conegut a Rosario Pons Barber abans de la guerra, però va ser el 1941 quan la parella es va casar. Coincideix aquest fet amb l’entrada de l’home a fer feina a l’Elèctrica de Ciutadella. Per aquest motiu, la família passa a viure a Ciutadella, on neixen els fills. Ignasi entra al seminari, per on ja havia passat algun dels germans, l’any 1962. Allà coneix i aprèn del que serà el seu mestre, Josep Salord Farnés, que l’amara d’amor a les llengües. Abandonant els estudis eclesiàstics, marxa a Palma per a estudiar Llengües Romàniques; aquells anys, la facultat de Palma és una secció de la Universitat de Barcelona. L’any 1979 comença donant classes de català a l’institut de Maó, l’actual Joan Ramis i Ramis. Cap a 1983 aprova unes oposicions de llatí i marxa dos anys a l’Institut Sant Vicenç Ferrer (València). Quan torna, ja entra de professor a l’Institut Josep Maria Quadrado, en el qual va impartir Llatí, grec i cultura clàssica. En els anys setanta, Ignasi Mascaró ingressà en el Partit Comunista, en el qual milità durant uns sis o set anys. Formà part de la candidatura a l’Ajuntament de Ciutadella el 1979 per aquest partit, del qual fou expulsat en la famosa crisi de 1981 que abastà tota Espanya. Des de llavors, tot i mantenir l’interès per la cosa pública, Ignasi va estar allunyat de la vida partidista. En aquesta època es casa amb Maria Mercadal, de Ferreries, amb qui té un fill, Lluís; la parella es va separar després. Dotat per la música i movent-se en els ambients universitari i polític, Ignasi Mascaró participa (1973-1974) com a músic en les representacions d’“El retaule del Flautista” a Menorca. Del mateix temps és el seu opuscle, fet amb Eduardo Delgado, sobre les Festes de Sant Joan (Quadern de Folklore, 3). En aquesta mateixa època, en l’onada general de recuperació de la cultura menorquina, s’integrà en el grup CPEP, que foren pioners en la recuperació del cançoner popular que s’havia perdut en el temps. Anys després, l’afecte per la música el portarà a presidir l’associació Jazz Obert, fundada c. 2003, la qual ha estat fonamental en el foment del jazz a Menorca i la creació d’un públic jove amant del jazz. Observador de la realitat que l’envolta, Ignasi Mascaró ha estat articulista a revistes generalistes com Cap de Ponent, Es Carrer, o diaris com Diari Menorca, no de manera regular, sinó obeint els impulsos que el portaven a escriure sobre allò que sentia, i que els darrers anys ha continuat practicant a la seva pàgina de facebook. A totes aquestes activitats hi afegim la seva passió per la lingüística, l’entonació i la prosòdia, amb estudis que ha publicat a revistes com Randa, Serra d’Or, Lluc, Caplletra, Revista d’Estudis de fonètica experimental; Revista de la Societat Catalana de Llengua i Literatura; Lingua, International review of general lingüístic; Revista de Dialectologia, etc. Ha traduït obres com la de Poggio Bracciolini, “¿Convé que un home vell es casi? (Ed. Adesiara); “Faules”, de Fedre, pròleg i traducció (La Magrana, 1995); “Les taules de Menorca. Un estudi arqueoastronòmic” de Peter Hochsieder, traducció (IME, 1995), “Manualet de campanya electoral” de Ciceró, traducció (1995); també el pròleg a “Llibre I de les Odes d’Horari”, d’Antoni Moll Camps (IME, 2009), i un llarg nombre d’articles i treballs diversos. Ignasi mor el 29 de juliol de 2025, i com ha escrit ell: “la pàtria és allà on finalment tornes”.
