Itziar Lecea / Ciutadella – Potser el nom d’Alejandro Abad no diu tant com alguns dels èxits musicals que, de segur, heu escoltat. A principis dels 2000, Abad va fer feina amb cantants tan populars com David Bisbal o David Civera, composant temes que es convertirien en himnes, com és el cas de “Dile que la quiero”, “Que la detengan” o “Bye bye”. Les seves cançons, temes frescos i populars, sonaven a totes les estacions de ràdio i a les festes de poble. Amb l’oportunitat de reprendre la seva faceta com a músic, Abad ha format recentment una banda a Menorca, amb reconeguts músics de l’illa, que actuaran amb ell el pròxim 11 d’agost a Jazzbah.
Què ens pot contar d’aquest retorn als escenaris?
He muntat la meva banda amb músics de Menorca, i dia 11 d’agost farem concert a Jazzbah. He tornat a treure les pistoles, perquè durant molt de temps m’he dedicat al que millor se’m dona, que és crear hits, produir a cantants, fer cançons, i m’ha anat molt bé. Dedicar-te a la teva vocació sempre és d’agrair.
Diu que ha tornat a treure les pistoles. En quin sentit?
Sí, perquè jo vaig començar com cantautor, amb la meva guitarra, fent balades. A poc a poc, em vaig anar adaptant a un altre tipus de feina, d’estil, tot i que no va ser senzill. No vull dir que vaig abandonar els meus principis, perquè no és així. Si no, més bé, que em vaig obrir a l’amplitud que té la música. A jo hi ha dos camps que m’apassionen: l’humor i la música. Si puc fer una cançó divertida, millor! Així van sorgir temes com “Que la detengan”, per exemple.
Com ha format aquesta banda menorquina?
Quan vam arribar a Menorca, fa quatre anys, em vaig adonar que hi ha moltíssima afició a la música. Ens hem establert amb la família ja a l’illa, fent amics, coneguts, trobant els nostres racons. I ens vam adonar de l’ànima que té Ciutadella, amb les seves tradicions i la seva cultura, que la trobes arreu. No només al conservatori o amb la banda, sinó que és una cosa familiar. Tothom canta! És una meravella trobar un lloc així, perquè he viscut a ciutats on la música no és present. A més, ens sentim molt a gust amb la gent de Ciutadella, és una ciutat amable, que et fa la vida fàcil. Així, he pogut reunir una banda formada per José Montes, Simó Bosch, Luis Oria i Edu Coll. Ja hem fet algun concert a la Cova d’en Xoroi, i ha sonat bé.
Com se sent, tornant als escenaris?
Per jo és una etapa interessant, perquè els compositors i productors estem molt ficats dintre dels estudis de gravació i perdem la perspectiva del carrer, del públic. És una manera de tornar a mirar la música des d’aquest prisma, tot i que crec que no l’he perdut del tot mai, que és el que m’ha permès crear temes tan populars.
Anam a xerrar d’aquesta capacitat per crear temes que encara sonen. Com es fa un “hit” d’estiu?
Jo he creat un milenar de cançons, i m’han duit a moltes bandes. Quan creava una cançó, sempre pensava “on em durà, aquesta?”. I m’han ajudat a viure experiències importants, com la participació al festival OTI, que era com Eurovisió, però a Amèrica, i que vaig guanyar dues vegades. He pogut compondre cançons per cantants que han estat molt reconeguts, com Paulina Rubio, David Bisbal o David Civera, pel que vaig fer molta feina. També he participat a Eurovisió i vaig ser als inicis de Operación Triunfo.
Per crear cançons que enganxin, s’ha de fer feina enllaçant paraules. I donant molta importància a la sonoritat de les paraules, que juga un paper cabdal a l’hora de fer composicions que siguin fàcils de recordar, que es quedin al cap dels oients. En part, per açò som molt crític amb Eurovisió dels darrers anys, perquè s’ha perdut aquesta part, s’improvisa molt. No hi ha una preocupació per dur un producte ben dissenyat, que tengui qualitat i que sorprengui.
A principis del 2000, teníem els “hits” d’estiu; però és quelcom que s’ha perdut. Per què?
Sí, és una cosa que hem perdut. Per exemple, els recopilatoris del Caribe Mix, que eren cançons d’estiu, alegres, enganxadisses, l’èxit de les quals era el format, el CD. En el moment en què vam perdre el format, es va diluir la cançó de l’estiu. Paral·lelament, es va universalitzar l’accés a la música de totes les èpoques a través de l’streaming, i gairebé gratuït o per molt baix preu. Aquesta circumstància ha fet que altres estils més transgressors, com el reggaeton, hagin ocupat un espai dintre del que és música vertadera. Avui en dia, fer cançons sense melodia, amb poca cura per la veu, sense cors i lletres molt agressives, contràries als valors socials, és el que trenca amb la història de la música.
Què li ha passat a la música?
Crec que no li ha passat res greu, perquè la història de la música segueix allà. I les noves generacions tenen accés a música de qualitat, de fa 40 o 50 anys. Però també tenen accés al reggaeton, que és a les xarxes.
Tornarà a fer-se música com la de fa 20 anys?
Tenc l’esperança de que passi, però a la vegada tenc por que sigui la intel·ligència artificial la que ens faci aquesta feina.
Sentirem hits d’estiu a Jazzbah?
Sí, i tant! La idea, a més, és fer un concert participatiu, que el públic es sumi a cantar lletres que es saben molts. He de dir que jo no som el cantant original dels temes, però sí que en som el compositor, i per açò els hi he donat una volta i els he convertit en temes més pop, alguna coseta de rock…Li hem donat un nou aire i que tenguin una cohesió coherent. He adaptat l’estil a les cançons ja fetes per retornar a les emocions d’aquells estius d’inicis dels 2000, on sonaven aquests hits. Diria que, a partir de la crisi del 2008, la música va morir; la vam tornar a recuperar abans de la pandèmia, però va tornar a baixar. L’alegria amb la qual vam iniciar el mil·lenni ha quedat frenada. I ara és el moment de tornar-la a recuperar. La música és un salvavides.
