Itziar Lecea / Ciutadella – Encetam una nova secció de la mà d’Ana Capó i les seves “Dones de Vermell”. A través de la fotografia terapèutica, n’Ana va arribar a un punt en la seva vida que va fer una aturada per mirar-se d’una altra manera. Més pausada i profunda. Moltes dones van sumar-se al seu projecte, a la seva manera de mirar-se. A través de les pàgines de Nua, us n’anirem descobrint algunes. Tanmateix, per començar amb aquesta primera, la mateixa Ana ens explica què és una Dona de Vermell.
La majoria de noltros hem nascut a l’era del color. Televisions en color, rodets en color, càmeres digitals en color. Tot a la vida és en color. Això ens hauria de posar les coses fàcils a l’hora de conèixer-lo, no creis?
La veritat és que és com la nostra llengua materna; conèixer-la i parlar-la no vol dir necessàriament saber escriure-la. Quants anys fa que l’ésser humà es comunica oralment i quants fa que sap escriure de manera generalitzada?
Amb el color passa exactament el mateix. Saber “parlar en color” no vol dir necessàriament saber “escriure’l”, per això cal conèixer-lo una mica.
“Cerco dones normals, de l’edat que sigui, com tu i com jo, que vulguin estimar-se, empoderar-se, veure’s i enamorar-se de si mateixes, compartir, tenir una estona per a tu i xalar, xalar molt. La meva feina, fotografiar-te sent la teva acompanyant, donan-te seguretat, sentin-te lliure i capaç d’estimar-te”. Això deia l’anunci que vaig penjar, un projecte on es convertís en punt de trobada, intercanvi i on ser escoltades.
El vermell és el color de l’amor, de la passió i les emocions fortes. Com el blau, el vermell té diferents tons que van des dels vermells foscos, com el borgonya (burgundy), fins als vermells clars, com el carmí (crimson) o l’escarlata (scarlet).
El projecte se centra en el color Escarlata. Escarlata és el color del foc, de l’amor, de la calor, del poder, la força, l’empoderament, l’emoció, la passió, la sang i la luxúria.
Dones de vermell és un punt de trobada on passen moltes coses, des de la introspecció i a veure’ns amb altres ulls. Elles en diuen màgia. Sensacions reparadores on s’aixequen com l’au fènix.
Qui és n’Auxili Carreras?
Som n’Auxili Carreras i venc d’una família de moltes dones. Tenc 44 anys, som sa menor de 6 germanes i som mare de n’Esperança de 12 anys i na Pilar de 9. Junt amb el meu home tenim una empresa de construcció i jo em dedic a ses tasques administratives. A part d’açò, sempre m’ha agradat molt escriure i des de fa just dos anys he descobert que la meva gran passió és cantar. Cant amb el Cor de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca i és el que em fa més feliç del món.
Què et va empènyer a posar-te en contacte amb n’Ana? Quin fet o circumstància et va moure per sumar-te a aquest projecte de Dones de vermell?
Vaig descobrir el projecte de n’Ana a través de les xarxes, i la meva germana major, na Pili, em va proposar d’anar-hi juntes. Encara que al principi em va fer molta vergonya, vaig pensar que podia ser una manera preciosa de fer cosa diferent junt amb altres dones que no fossin “ses meves dones de sempre” i em vaig animar. Cada vegada que la meva germana em proposa alguna cosa que em fa sortir de la meva comoditat, acaba essent un canvi meravellós a la meva vida, així que no li vaig poder dir que no.
Sempre m’havia fet molta vergonya que em fessin fotos. Mai em veia bé, però veient sa feina de n’Ana, on totes ses dones sortien precioses, fossin com fossin, vaig pensar que no podia sortir res malament. Després de la sessió vaig entendre el perquè de què tothom hi surti bell.
Com va ser la sessió amb n’Ana?
La sessió amb n’Ana i ses altres dones va ser una experiència preciosa. Vam començar ja dies abans, fent un poc de “reflexió” en un grup privat a través d’Instagram i sessions de Meet on ens vam poder conèixer un poc. La trobada en persona la vaig viure com “una primera cita” amb algú de qui has sentit xerrar, però que no coneixes. Al principi estàvem totes molt cohibides, però quan cadascuna va començar a contar un poc la seva història es van poder respirar unes energies precioses d’acompanyament, de compassió, de comprensió, d’admiració! Després d’una hora juntes, era com si haguéssim caminat de la mà gran part del camí vital d’aquelles experiències. Va ser molt emocionant veure la transformació que cadascuna fèiem davant de la càmera de n’Ana. També la meva pròpia. Com he dit abans, a jo mai m’havia agradat que em fessin fotos, però aquell dia tot va ser diferent. És curiós com em vaig adonar que “despullar-me” emocionalment davant gent que no coneixia m’era més fàcil que fer-ho davant gent que sap molt bé qui som. Era com si sentir-me jutjada no m’importés gens i a partir d’aquí tot va fluir.
En quin sentit ha estat important, per tu, aquest projecte?
El projecte Dones de Vermell a jo m’ha canviat per dins. Avui en dia estem ja massa acostumades a sentir xerrar de l’apoderament femení, del “Body Positive”, del discurs de la diversitat de cossos; obligant-nos en part a sentir-nos bé amb el que som per fora, tant si ens agrada com no… A jo particularment em va servir per a una altra cosa. Jo ja sé que totes som belles d’una manera o altra, jo ja sé que tots els cossos són vàlids, ja sé que em sent més vibrant quan em pint els llavis de vermell… I és curiós que el que vaig veure a les fotos dies després de la sessió, no és tot açò, sinó tot el que no es veu. Està bé de tant en tant també recordar-nos que a part de ser belles per fora, som belles per dins. De vegades anam amb el pilot automàtic posat i ens n’oblidem. N’Ana va saber captar la meva essència, el meu tarannà gamberro, la meva dolçor, la meva timidesa, la meva fortalesa. El meu instint de lideratge i també les meves ganes de desaparèixer del món de tant en tant. És curiós que una imatge pugui descriure el que som per dins quasi més que el que som per fora i la càmera a través de la mirada de n’Ana Capó és capaç de fer exactament això.
Hi va haver un abans i un després de la sessió de Dones de vermell?
Hi va haver un abans i un després, evidentment. A dia d’avui, i gràcies de les xarxes socials, gràcies entre cometes, tots ens sentim un poc en l’obligació de ser perfectes… De tenir un cutis llis, d’anar sempre pentinades, de practicar la criança respectuosa, de tenir una casa de revista i de fer un “unboxing” cada vegada que ens arriba un paquet d’Amazon. Ens hem oblidat un poc del valor de ser NORMALS. De tant en tant mir el reportatge de fotos de vermell i pens: som normal i em sent fantàstica! No pens en si tenc una taca aquí o una arruga allà, en si em veig més vella del que m’agradaria, o en si voldria tenir més o menys d’una cosa o d’una altra. Evidentment, tot açò hi és, però simplement em mir i pens que la meva “normalitat” em fa meravellosa.
A qui recomanaries l’experiència de fer fotografia terapèutica?
Crec que la fotografia terapèutica l’hauria d’experimentar tothom en algun moment de la seva vida, però s’ha d’estar preparat. No sempre estem oberts a “despullar-nos”. A jo em va venir en un moment de despertar espiritual molt intens (de fet, en algunes fotos inclús hi vam incloure un despertador) i per jo va ser com una altra empenta cap a un camí de coneixement i creixement personal on no em fa mal el que puguin dir o pensar de jo. Però perquè això passi s’ha d’estar preparat.
