Ningú no el coneixia com a Indaleci o Indalecio, sinó com el Xe. A ell li agradava que es pensessin que el renom li havien posat en honor al Che Guevara, dirigent de la revolució cubana. En realitat, el sobrenom l’havia rebut pel seu origen valencià. Havia nascut el 19 de febrer de 1946 a la ciutat de Torrent, fill d’Indalecio Mateu i de Remedios Serrano, com Remedios també era l’única germana que tenia. La seva arribada a Ciutadella data de 1953, quan tenia ell set anys. Va venir després de la mort de la seva mare, amb son pare i sa germana. El jove Indaleci no va anar a l’escola. La seva formació va ser en bona part autodidacta i es forjà com a persona aprofitant totes les ocasions que se li presentaven per assistir a cursets, conferències sindicals, seminaris. En els ambients dels cristians de base també va descobrir la força d’ajudar als altres, a la comunitat. Sobretot, va tenir contacte amb un grup de joves que procedien de la Joventut Obrera Catòlica, que el van ajudar en moments molt difícils de la seva joventut, a finals dels anys 60. Entre aquests, Jaume i Andreu Bosch, els bessons des bar Plata, Manolo Ortega, Valentí Roca, Leo Marquès, Miquel Uris, Juli Mascaró, etc. És en aquell ambient que sorgeix el seu compromís amb la societat, un compromís que volia ser, en part, la forma d’agrair l’ajuda que ell havia rebut. El jove se sentia molt vinculat en afecte a la família de Joan Triay de qui sempre parlava amb molta estima que, quan va ser necessari, el va acollir a casa seva com un més de la família. Va començar a fer feina a la fàbrica de calçat, Novus i hi va ser fins al seu tancament. Sí, va viure la crisi del calçat de Menorca com a treballador de Novus, va veure tancar la fàbrica on treballava ell i la seva dona. També va viure el final de les fàbriques “Roseta” i “Manufactures Coll”, on es van tancar a dormi-hi amb un grup de treballadors i els seus fills. D’aquesta acció va sorgir una gran amistat amb Juan Del Valle. Després de la fallida va fer feina en diverses empreses del ram de la construcció. El compromís social va esdevenir també compromís polític i va militar, en aquells anys setanta, en el Moviment Comunista i en el sindicat Comissions Obreres, del que va ser elegit secretari general de Menorca durant els anys vuitanta. Va ser secretari general de Menorca cap a la meitat dels anys vuitanta. Si no vaig errat, entre les secretaries de Matilde Gomila i Juan Ortiz. Durant el seu mandat va tenir lloc la greu i definitiva crisi del calçat a Menorca. Però el seu activisme no es limitava al terreny sindical, ja que també va ser membre actiu en lluites populars com la campanya per un Hospital Comarcal a Ciutadella, aquelles que posava en marxa la Coordinadora per la Defensa del Territori o, les darreres en la que va ser present, el pas públic per al Camí de Cavalls i el transport aeri. Conscient dels mals que per a les classes populars suposava la divisió de les esquerres, i tot i respectar les visions partidistes necessàries per un pluralisme polític sa en democràcia, va participar amb entusiasme en la creació de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca i va ser regidor de l’Ajuntament de Ciutadella durant dos anys, 1987 a 1991. Després d’aquesta etapa, es va decantar de l’activitat política. El Xe es casà el 1973 amb Joana Vinent Anglada, amb qui va tenir una filla i dos fills: Ruth (26 de febrer de 1976), Isaac (29 d’octubre de 1979) i Xavier (20 de novembre de 1984). Com en conta la filla, que va ser consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears: “… li encantava la natura, anar d’excursió, a pescar, tot i que només hi podia anar quan el convidaven; quan acampàvem a La Vall, anaven a pescar serrans cada diumenge per menjar fregits abans de la paella, ell no va tenir mai barca, però li agradava la mar. Anar a cercar crans, pegellides, cornets per les seques, quan encara n’hi havia molts i en podíem agafar.” Va morir en un accident mentre treballa en la reparació de la casa familiar del carrer Lleida el 24 de març de 2004, a 58 anys.
