Barcelona és una ciutat bruta. D’acord, jo venc de Menorca on la netedat està prestigiada i és practicada fins a l’excés, com va afirmar Josep Pla. Però he anat a ciutats d’arreu d’Europa, fins i tot les caòtiques Nàpols i Palerm, i puc dir que Barcelona pot competir i fins i tot endur-se el trofeu de ciutat bruta a pesar del seu aire de tolerància, d’integració i de modernitat. És un problema estructural que ja existia en temps de J. V. Foix que, fent un joc de paraules va escriure que la Barceloneta hauria d’anomenar-se Barcelona bruta per la gran quantitat de fems acumulats. I és estructural perquè han passat per l’alcaldia governs de tots els colors i Barcelona sempre ha conservat aquest primer lloc en el rànquing de ciutats europees on l’acumulació de deixalles és important. Tal vegada és aquest prestigi progressista mal entès de tolerància i d’integració el que fa que Barcelona no esdevingui una ciutat al nivell de París, Londres, Nova York o Tòquio. Les ordenances municipals en aquest sentit existeixen però no s’apliquen per tal de no molestar els visitants i que d’aquesta manera s’enduguin al seu país la imatge de ciutat idíl·lica on pots fer el que vulguis com ara beure alcohol al carrer, fumar droga davant un parc infantil, anar mig despullat perquè fa calor i vols lluir músculs i pectorals o llançar les burilles, les ampolles de plàstic, les llaunes de cervesa, els bòtils de ginebra i de vi, les clovelles de plàtan als escocells perquè Barcelona és una ciutat tolerant i així ha de ser; ah, però si Barcelona és una mena de Jamaica pel que fa en aquest sentit és una Alemanya rígida a l’hora de fer pagar impostos als seus residents -tenguin la nacionalitat que tenguin, hagin vingut d’allà on hagin vingut- o per multar els cotxes de la Zona Blava -molts establiments estan tancats però els esforçats recaptadors tresquen per la ciutat disposats a multar els cotxes que s’hi excedeixen encara que siguin uns minuts- per poder pagar així aquesta llibertat que l’ha feta famosa arreu del món. Per tant, et pots trobar de tot al carrer. Per sort, els únics que no fan vacances, juntament amb els cobradors municipals de la Zona Blava d’aparcaments, són els miners urbans -la majoria immigrants sense papers, estrangers, subsaharians- que, com elegants i poderosos voltors, fan net la ciutat d’estructures metàl·liques sobretot de ferro, llautó i aram, i d’objectes trobats que creuen aprofitables com ara llibres, quadres emmarcats o electrodomèstics que encara funcionen (a vegades, els ciutadans que deixen aquests objectes els acompanyen amb un petit cartell que diu precisament açò: funciona). A Menorca aquesta brutícia també ve de la mar i jo he trobat a les platges de l’illa des de dentadures postisses fins a ampolles de vidre turques. El meu fill ha anat fa poc a Berlín i, durant un sopar aquest estiu, ens contava que pagues l’envàs de les begudes quan les compres que recuperes quan el tornes mitjançant unes màquines que hi ha ala defores dels supermercats. Com que al sopar també hi havia la nostra amiga finlandesa, Salla Mutikainen també ens va confirmar que aquesta pràctica està establerta a les principals ciutats de Finlàndia. D’aquesta manera les persones sense llar poden guanyar-se uns euros i es manté la ciutat lliure de llaunes i de bòtils de vidre. I la pregunta és: per què no s’aplica aquest sistema a Espanya si formam part de la Unió Europea? Una llauna és qualsevol envàs metàl·lic. Els materials més emprats són l’alumini i la llauna (acer dolç laminat estanyat, resistent a l’oxidació).
