Sovint he escrit que, tot llegint una bona novel·la, m’he sentit identificat amb els personatges. De fet, i perdonau-me l’autocita, això mateix deia de Covarda, vella, tan salvatge, l’anterior novel·la d’Arià Paco.
“Els qui em coneixeu sabeu que fa molts anys que vaig deixar la joventut enrere, però de qualque manera gairebé màgica m’he sentit absolutament identificat amb aquesta història de joves que es retroben…”
Tanmateix, avui us vull recomanar Teoria del joc, del mateix autor, i us puc assegurar que amb els personatges que hi habiten no hi ha hagut cap mena d’identificació possible. Em cauen massa lluny, el seu món em resulta gairebé inescrutable. Així i tot, i això demostra la mestria de l’autor, la novel·la m’ha fascinat, m’ha atrapat i arrossegat per aquesta terra ignota que és, per a mi, el joc sexual d’ara mateix.
Perdonau-me aquesta introducció de segur massa extensa, però crec que necessària i clarificadora perquè de qualque manera les dues obres estan lligades, i anem a l’argument.
L’Ernest, el protagonista, convoca un narrador per parlar-nos del desig. A través d’aquesta veu coneixerem el seu despertar sexual, els mecanismes de seducció, el consum de pornografia, l’amor i els desenganys. El veurem passar de la primera adolescència a la joventut, al llarg de gairebé vint anys. Mentre el món canvia acceleradament, del Messenger al Tinder, l’Ernest malda de crear un codi per a si mateix.
Potser el que cal destacar abans de continuar és que és la primera novel·la, almenys per a mi, que tracta de sexe des del punt de vista d’un home heterosexual, anant més enllà de l’enfocament purament i tradicionalment masclista que ha engreixat tanta literatura, per gosar moure’s en el terreny de la descoberta i el desconcert, de la reacció confusa i tentinejant dels joves heteros davant la revelació de la complexitat del desig i de la profunda inseguretat que els suposa el feminisme i el consegüent trencament de patrons.
Som ben conscient que el paràgraf anterior us podria fer pensar que és una narració fosca i difícil. Llavors, no. En absolut. És una novel·la engrescadora, amb una prosa exuberant i lluminosa, un ordit argumental rodó i amb un seguit d’il·lustratives i escaients referències literàries. Una novel·la que absorbeix i entusiasma. No debades fou guardonada amb el premi Anagrama.
Per altra part, he tingut la sensació de ser tot el temps un observador d’escenaris desconeguts, d’interaccions misterioses, de dolors insospitats. L’ús de la tercera persona ho propicia, potser volgudament, però en tot cas el que hi resta és l’empatia. Per molt estranyes que ens resultin les fórmules, els sentiments romanen autèntics. És, tal volta, el millor que es pot dir.
I ara, a les acaballes de la ressenya, he de tornar enrere per fer un comentari final sobre uns aspectes que no puc deixar d’esmentar. Per una part Arià Paco ens posa davant els ulls que, per molt que hagin canviat hàbits i conductes entre els joves, encara culpa, vergonya i gelosia impregnen, ni que sigui per altres causes, tot el referit al sexe; i per l’altra, quants de molts barrots dificulten encara la demostració de sentiments entre els mascles, fins i tot entre els més pregonament progressistes. L’afecte no es verbalitza si no és en una nit de borratxera, el patiment es dissimula, la fatxenderia pot ser una cuirassa… i tot plegat pot desembocar en incongruents judicis morals o en absurdes interpretacions psicològiques.
Per acabar, només dir-vos que, després de la lectura, no sé si estem al món dels càndids de l’amor o al de les noves masculinitats. Sincerament, no ho sé. Però en tot cas benvingut sigui el dubte.
