Bep Al·lès / Ciutadella – Cada estiu, cala Macarelleta, Turqueta, Son Saura o La Vall repeteixen el mateix ritual: abans que el sol arribi a l’equador del cel, els aparcaments ja han abaixat barreres. No perquè comencin el servei, sinó perquè ja estan plens. Les cales verges de Ciutadella estan al límit. I la pregunta comença a prendre forma amb força entre veïns, turistes i institucions: ha arribat l’hora d’implantar un peatge d’entrada?
Un paradís… saturat
La postal que ven Menorca arreu del món es troba a la costa sud de Ciutadella: cales turqueses envoltades de marines i pinars, sense hotels i només Macarella amb un històric xiringuito, amb accessos de terra i perfils d’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI). Macarella, Macarelleta, Cala en Turqueta, Son Saura… Tot el món les vol trepitjar. El problema? Són tan conegudes que ja no es poden gaudir.
El mateix problema de saturació també es pateix a les platges de La Vall, tant es Tancats com es Bot, que també estan saturades els mesos de la temporada turística. On no es nota tant, però de cada vegada més, és a El Pilar, per la gran caminada que hi ha per arribar-hi.
Segons dades de l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM), a Macarelleta s’han arribat a registrar menys de 3 metres quadrats per banyista en ple agost de l’any passat. Per entendre’n la gravetat: el llindar mínim de confort en platges verges és de 15 m² per persona. A Son Xoriguer, de perfil més urbà, la ràtio baixa encara més, fins a 1,7 m². Aquests espais, concebuts com a racons de tranquil·litat, es converteixen en punts de pressió humana massiva.
I això comença d’hora. Molt d’hora. A les 8 del matí, ja no hi cap ni una bicicleta.
Cotxes, cues i conflictes
Els aparcaments de les cales verges funcionen com un embut. Quan són plens -i ho estan abans de les 9 h durant la temporada alta-, es tanca l’accés i comença el ballet de la frustració. Vehicles que fan mitja volta, conductors que discuteixen amb informadors, cotxes que s’aparquen de forma il·legal al voral del camí o dins propietats privades i molts altres que no fan cas a les senyals que indiquen que està ple i passen igual tot provocant embussos i retencions, tot posant en perill la circulació d’altres.
El Consell Insular de Menorca ha implementat mesures per mitigar la pressió: tancaments amb barrera a les entrades dels aparcaments, informadors ambientals que indiquen quan no s’hi pot accedir, i, en alguns casos com Macarella o Favàritx, prohibició directa del vehicle privat amb servei de bus llançadora des de Ciutadella o Maó.
Malgrat tot, les mesures no són suficients. La pressió augmenta any rere any, i la sensació és que el sistema actual només aguanta per inèrcia. Alguns ja parlen d’”overbooking” natural.
La natura en perill
Aquesta saturació no és només una molèstia logística o turística. Té conseqüències directes sobre l’ecosistema. L’erosió dels camins d’accés, la degradació de la vegetació dunar, l’afectació sobre la posidònia i el mal ús de l’espai natural (residus, soroll, incivisme) posen en perill l’equilibri de la zona.
A això s’hi suma l’arribada descontrolada d’embarcacions, sovint fondejant sense respecte per les praderies submarines, i la pressió sobre un litoral que, si bé protegit legalment, continua sent víctima del seu propi èxit.
Un debat latent: i si es pagués per entrar?
Davant aquest escenari, la idea de posar un peatge o una taxa d’entrada per accedir a les cales -sigui per vehicle o per persona- guanya pes. No com a mesura recaptatòria pura, sinó com a eina de gestió. De fet no és una idea nova. Cal recordar que als any 90 es pagava per accedir a les platges mitjançant peatges que cobraven els propietaris. La darrera platja a la que es va cobrar peatge va ser Macarella.
A Menorca, algunes veus demanen un sistema semblant per a cales com Macarella o Turqueta: una reserva prèvia online, una quota màxima diària de visitants i una taxa d’entrada per vehicle privat, especialment els de lloguer, amb exempcions per a residents i treballadors.
Els arguments a favor
Els defensors d’aquesta mesura exposen raons clares:
- Regular la demanda: si accedir té un cost (encara que simbòlic), el nombre de vehicles i banyistes es pot racionalitzar.
- Reduir la pressió
ambiental: menys cotxes i gent vol dir menys residus, menys erosió i menys perill per a la biodiversitat.
- Generar recursos per conservar l’entorn: una taxa podria finançar neteges, informadors, manteniment d’infraestructures i accions educatives.
- Millorar l’experiència del visitant: menys gent equival a més espai, més silenci i millor qualitat de bany.
Els temors i les crítiques
Però no tothom hi està d’acord. Hi ha qui tem que un sistema de pagament acabi per privatitzar l’accés al litoral, que segons la Constitució i l’Estatut és lliure i gratuït. També es posa sobre la taula el risc de discriminació econòmica, si només hi poden accedir qui pugui o vulgui pagar.
Altres assenyalen que la mesura podria penalitzar les famílies, que solen arribar en cotxe i en grups nombrosos, o que la seva aplicació pot ser complexa des del punt de vista tècnic i administratiu.
Cap a un model pilot?
Davant els pros i contres, algunes veus del món ecologista i tècnic proposen un projecte pilot, durant una temporada concreta, en una cala especialment saturada. Per exemple, Macarelleta.
La idea seria:
- Regular l’accés només amb reserva prèvia.
- Implantar una taxa per vehicle privat (amb exempcions dels residents).
- Obligar a arribar-hi amb transport llançadora, si el cotxe no és autoritzat.
- Mesurar els efectes ambientals i socials, i decidir després si s’amplia.
Aquesta proposta ja s’ha plantejat en espais com el Camí de Cavalls, o fins i tot per regular embarcacions i fondejos a zones protegides com Cavalleria.
Una oportunitat per repensar el turisme?
El debat de fons no és només logístic o ecològic. És també una reflexió sobre el model de turisme que volem. Menorca ha venut tranquil·litat, autenticitat i natura. Però pot mantenir aquest relat amb cales col·lapsades a primera hora del matí?
Posem preu a un tros de natura? O la protegim perquè pugui seguir sent de tothom? Potser la clau no és si s’ha de pagar o no, sinó com fem que l’experiència sigui sostenible, respectuosa i justa.
El que sembla clar és que el sistema actual fa aigües. I que, si no es prenen decisions valentes, el paradís pot morir d’èxit.
