Miriam Triay / Ciutadella – Maria Torres (Ciutadella, 1996), és una jove música, clarinetista, amb una gran trajectòria, tant acadèmica com professional. Des de ben petita començà la seva passió i afició per aquesta branca artística, i no ha deixat mai d’aprendre i emprendre cap aquest camí. Amb el clarinet com a company incansable, una extensa i variada experiència, i una formació en educació musical, que li permet poder mostrar a altres la seva afició; el passat mes de gener, Torres s’estrenà com a directora assistent de la Banda de Ferreries.
Hem volgut conversar amb ella, com a dona directora, com a jove música i, sobretot, com a testimoni fidel de les diferents formes de concebre la música.
Com sorgeix aquesta passió per la música?
Des de petita. Vaig anar fent diverses activitats extraescolars, fins que vaig descobrir la música. Al principi vaig triar aquesta branca perquè m’ho passava molt bé, era com un joc. Molt pràctic per una filleta. Després, la diversió es va convertir en passió, i vaig decidir seguir. Vaig començar anant a escoleta, per acabar passant pel Conservatori, i partir a estudiar fora -Barcelona, Dinamarca i València-. Tot perseguint la música.
Per què el clarinet?
Tot esdevé d’una divertida casualitat. Jo vaig provar molts instruments. I quan va arribar el moment de triar-ne un, per poder entrar al Conservatori, tenia molt clar que havia de ser la flauta travessera. El que més m’havia agradat. Però aquell any no hi havia places, perquè no disposaven de professor per impartir les classes. Així que em van donar l’opció de triar-ne un altre, assegurant-me que el clarinet era un instrument molt semblant. Quan no és veritat. Però jo no ho sabia, encara. Vaig començar tocant el clarinet aquell mateix any, i em vaig enamorar. I aquí esteim des de llavors, junts.
I després d’haver ja trobat el teu company… què?
Vaig fer els quatre cursos de grau elemental, i després sis de grau professional, al Conservatori de Menorca. Juntament amb lESO i el Batxillerat.
Als 8 anys ja vaig començar al Conservatori, fins als 17. Quan vaig acabar el grau professional, que vindria a ser com un grau mitjà, vaig decidir partir a Barcelona a fer el grau superior al Liceu. On vaig continuar estudiant durant quatre anys. Per després fer el màster d’interpretació i pedagogia a la Royal Academy de Cophenhaguen (Dinamarca). Podriem dir que, realment, és aquí quan la meva formació juntament amb el clarinet, acaba. Que no la nostra relació. Perquè després, el que segueix, ja no hi té a veure. Vaig fer el màster en Formació del Professorat a la Universitat de Barcelona, per fer de professora a instituts de secundària i batxillerat. I, finalment, fa uns anys em vaig apuntar al curs acadèmic anual de Direcció de Banda, a les Joventuts de la Vall d’Albaida, València. Que va durar dos anys. Amb aquest, tenc un títol que, encara que no sigui oficial, sí que certifica la meva preparació per poder dirigir.
Llavors… quina és la teva aspiració professional?
Va canviant. La meva idea inicial, tant quan era al Conservatori de Menorca com al Liceu, era poder treure plaça de clarinetista a una orquestra. Però clar, el meu és un instrument que només representa una o dues places dins una orquestra. I fins que no se n’obre una, passen molts anys. En aquest sentit, encara que he tocat en diferents formacions, encara no he tingut sort.
Per açò, vaig decidir que havia de seguir dedicant-me a la música, però obrint el meu ventall d’aspiracions. Des de diferents perspectives. Per açò, després del màster, he pogut exercir de professora a diferents instituts de Barcelona. I ara, el passat curs, vaig estar donant classes a secundària tant al col·legi de la Consolació com al dels Salesians de Calós, com a substituta d’en Josep Colom. Qui també em va demanar que el substituís a la Banda de Música de Ferreries, mentre estava de baixa. On, actualment, estic com a directora assistent. Aquí és on apareix la darrera faceta que he provat, la de directora de banda. Una amb què, i després de dos concerts, em sent molt satisfeta.
Però bé, tenc moltes més coses pensades. Em fa molta il·lusió, per exemple, indagar en la musicoteràpia. Tot està per veure.
Llavors, diries que la teva estrena com a directora, el passat mes de gener, va ser satisfactòria?
Sí, molt. Crec que tot l’esforç i la planificació dels assajos va funcionar com desitjava. I en sí, l’experiència va ser meravellosa. Després dels concerts de dia 3 i 4 de gener, vaig tenir més clar que mai que dirigir és una altra de les meves passions.
La perspectiva, però, segueix sent la d’intentar entrar en una orquestra?
No sabria què dir-te, avui dia. Perquè ara ja he provat la branca del professorat, i de la direcció de banda… i he vist que m’agrada molt. Per tant, aniré veient què em presenta el futur. Estic provant totes les sortides que m’ofereix la professió. I mir de combinar-ho el millor que puc. Tot està per veure.
Veient que has provat diferents branques, i que també has estudiat a diferents llocs… què ens pots explicar de la situació de la dona dins la música?
La veritat és que és una posició complicada encara. Per exemple, havent sigut membre de diferents bandes i formacions, puc dir que en algunes d’elles sí que he notat discriminació per ser dona, o distinció entre homes i dones. Sobretot per part del director, a l’hora de fer algun solo. Però també entre companys. Per exemple, m’ha passat de formar part d’una orquestra petita, on tot eren homes menys jo, i que els dies abans quedin tots per prendre alguna cosa, i a jo no em convidin. És una tonteria, però la companyonia és diferent.
En aquest sentit, i havent estudiat a diferents llocs, he de dir que també he notat molt la diferència entre homes i dones. No he tingut gairebé professores dones. De fet, al Liceu, per exemple, l’única dona amb qui vaig interactuar, que no fos alumna, va ser l’acompanyant pianista que en moltes proves hi sol haver. Però la resta, eren tot professors homes.
Al curs de València, de direcció de banda, no només tenia professors homes, sinó que de 30 places que obren, només hi va haver 2 dones inscrites. Una altra estudiant i jo. Amb direcció encara està molt malament, seguim picant pedra.
És més, i pel que fa al Liceu, jo, per sort, no he patit cap discriminació com a tal, però sí que he tingut companyes que han patit assetjament per part de professors. I hi ha hagut molts de moviments reivindicatius al centre, per aturar-ho. He de dir, en aquest sentit, que el centre sempre ha respost i ha intervingut correctament. Però és una llàstima que açò encara passi en conservatoris de renom com aquest.
De fet, i he d’afegir, a Dinamarca, on vaig cursar el màster d’interpretació i pedagogia, és on m’he sentit més segura en aquest sentit. Mai vaig sentir notícies d’assetjament a cap companya. Tenia dones professores. I no es notava cap desigualtat latent. Potser succeïen coses també, però jo no em vaig assabentar mai de res.
La discriminació també es nota bastant pel que fa als instruments, encara que avui dia el paradigma ja estigui canviant. Els instruments de metall, tota la vida, han estat associats als homes. I els de vent-fusta, com les flautes, els clarinets, els oboès… a les dones. Sempre he notat aquesta diferència. Tanmateix, i com dic, de cada vegada es comença a percebre més el canvi en aquest sentit. I és més fàcil que no fa deu anys, veure un home tocant una flauta. O una dona amb un saxofon.
Anant una mica més enllà, a nivell més internacional, em sembla important esmentar que, enguany, al concert d’any nou més reconegut i famós, el de la Simfònica de Viena, hi va haver un 11% de dones músiques que formaven part de l’orquestra. Per primera vegada. És a dir que, abans, eren menys. I encara no s’ha vist cap dona directora pujar a la palestra. Tot i així, la notícia més sonada d’aquest popular esdeveniment, va recaure en què va ser el primer cop que es representava una obra composta per una dona. Feim passes, sí, però de pardalet. Fa cinc anys aquest concert ni tan sols comptava amb cap dona. Que un dels concerts més importants per qualsevol músic, gairebé no compti amb dones, reflecteix molt com està el món de la música encara avui dia.
Tens una imatge molt completa de la situació de la dona… en l’actualitat, et sents identificada amb aquesta?
Actualment no. A la Banda de Ferreries, on estic com a directora assistent, juntament amb en Josep Colom, em van rebre amb els braços oberts. I com dic, l’estrena conjunta va ser tot un èxit. Al final, he format part d’aquesta formació, com a música, des que tenc 13 anys. I molts ja em coneixien. És una formació amateur, voluntària i local, i conformam una gran família tots.
Pel que fa a les classes, tampoc he tingut problema. Les professores de música de secundària són habituals.
Avui dia, em sent a gust en el món de la música, amb la seguretat que m’he anat construint amb esforç i dedicació. Tot i que els desafiaments persisteixen, tenc l’esperança que el talent i el compromís siguin sempre els criteris que defineixin el camí, i no el fet de ser dona.
