Miriam Triay / Ciutadella – Menorca Talaiòtica ja fa més d’un any que forma part del Llistat de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Per aquest motiu, i perquè cal recordar-les, hem volgut destinar unes línies a dues figures femenines clau dins la història arqueològica i talaiòtica de l’illa. Na Margaret Alice Murray i na Maria Lluïsa Serra Belabre.
MARGARET ALICE MURRAY: L’INTERÈS DE MENORCA AL MÓN
(Calcuta, Índia; 1863- Welwyn, Regne Unit; 1963)
L’antropòloga anglo-índia fou una pionera en diverses fites del camp de l’arqueologia. Entre les quals destaca, que fou la primera dona egiptòloga, i la primera dona a ser nomenada professora d’arqueologia al Regne Unit. Concretament a la University College London (UCL) del 1898 al 1935, on va dedicar molt de temps a millorar l’estatus de les dones. Sent una figura involucrada estretament en el moviment sufragista. I formant part de la Unió Social i Política de les Dones d’Anglaterra (WSPUS). Una dona llavors, que marcà diversos punts clau en la història, tant de l’arqueologia, com de les dones.
Però també menorquina. On va viure entre els anys 1930 i 1931; però que investiga des del 1921. I on emprengué excavacions de llocs prehistòrics. Convertint-se en la primera persona que va fer una excavació arqueològica moderna a Menorca; la primera a realitzar una excavació científica d’un jaciment per investigar les restes megalítiques. Entre aquestes destacaren les de Sa Torreta de Tramuntana, Trepucó i Biniatrap. I es tractava d’una expedició, d’un treball, impulsat des del Museu d’Etnologia de la Universitat de Cambridge, i constituït per Edith Guest, encarregada de la fotografia i els plànols; Hilda Campion i John Vernon, ajudant de l’excavació; i Balakrishnan Nayar, encarregat del temple de Torreta.
Una de les troballes més interessants, i com ja ens conta Gabriel Julià en el seu llibre, Noms propis (femení, plural): “Una de les troballes més interessants descobertes a Sa Torreta va ser una calavera que havia sofert diverses intervencions de trepanació. Quan va ser examinada a Anglaterra, els científics s’adonaren que aquella troballa era moltíssim important, en ser l’exemplar més primitiu, conegut, on s’hagués realitzat aquella operació tan extremadament difícil i delicada”.
A Menoca, va tornar anys més tard, per conèixer l’illa de Llatzaret. I a més de publicar la investigació portada a terme, recollida en tres volums fonamentals per a l’estudi de l’arqueologia prehistòrica, Cambridge Excavations in Minorca (1931-34) -Excavacions de Cambridge a Menorca-; també torna a parlar de l’illa en la seva autobiografia titulada My First Hundret Years -Els meus primers cent anys- (1963), i publicada poc abans de la seva mort.
MARIA LLUÏSA SERRA BELABRE: L’INTERÈS LOCAL DE MENORCA
(Maó, Menorca; 1911-1967)
L’arqueòloga menorquina, historiadora, arxivera i bibliotecària, dedicà part de la seva vida al patrimoni cultural de l’illa. I estudià la història de Menorca a través dels seus arxius, biblioteques i jaciments arqueològics. D’entre els jaciments, destaca Sant Vicenç d’Alcaidús (Alaior), que va ser clau interpretativa per a les seves teories sobre els habitatges talaiòtics.
En aquest sentit, una de les seves principals aportacions a la investigació va ser la sistematització de les unitats domèstiques prehistòriques de l’illa, els cercles. A més de dirigir nombroses intervencions de camp, destacant la troballa de les basíliques paleocristianes de Fornàs de Torrelló i l’Illa del Rei, o les excavacions de la naveta de Biniac. Com bé expliquen des de la mateixa Agència: “Amb Lluis Pericot va codirigir un ambiciós projecte becat per la Fundació March que va incloure l’excavació arqueològica de nombrosos assentaments, l’elaboració de topografies i planimetries, i la restauració de la cèlebre naveta des Tudons”.
A més, no només es dedicava a augmentar el coneixement del patrimoni illenc, sinó que, també el va difondre a través de diverses publicacions científiques i divulgatives, i de la seva participació en congressos nacionals i internacionals. Col·locant Menorca en el mapa de l’interès històric i arqueològic. Gràcies a aquesta labor, l’any 1967, se celebrà el X Congrés Nacional d’Arqueologia, a l’illa.
Entre els càrrecs que va ostentar durant la seva vida professional, destacaren el de delegada insular del Servei Nacional d’Excavacions, directora del Museu Provincial de Belles Arts de Maó, directora del Palau d’Arxius, Biblioteques i Museus de Menorca i delegada local d’Excavacions Arqueològiques de Maó. A més de crear una xarxa de biblioteques municipals en gairebé tots els municipis de l’illa.
Per tot açò, i per la seva tasca patrimonial, cultural i científica comentada, la condecoraren amb la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, va rebre la Cruz del Mérito Naval de primera classe, i va ser nomenada Académico Correspondiente de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. A més que, i després de la seva mort, l’Ajuntament la declarà Filla Il·lustre, i nomenà el 1992 -25 anys després de la seva mort-, l’Any Serra, en el qual se celebraren una multitud d’actes. En aquest sentit, el 2011, fou el Consell Insular de Menorca qui, en el centenar del seu naixement, declarà els ‘Anys Maria Lluïsa Serra’, concedint-li a títol pòstum la Taula d’Or.
Fou una figura clau per l’arqueologia i el patrimoni menorquí. Aconseguí posar Menorca al mapa mundial de la investigació, a més d’enaltir la seva cultura i patrimoni. Destaca, i com bé explica la catedràtica d’arqueologia, Margarita Orfila Pons en un dels seus treballs dedicat a aquesta figura, el fet que aconseguí que un decret de Franco en els anys 60 instaurés una normativa basada en la carta arqueològica de Mascaró Pasarius, sobre el perímetre de protecció.
Una vegada més, hem considerat oportú donar veu a les dones menorquines que foren un punt clau dins la nostra història. Dones que potser hem sentit nomenar, o que potser ni tan sols açò. Però figures que marcaren un abans i un després dins la història. I que quan aquesta s’ha hagut de narrar moltes vegades se les ha oblidat pel camí. És important que tenguin veu. I que no siguin oblidades. I des d’aquesta revista, és una labor que ens prenem molt seriosament. En aquest cas, parlem de dues figures més reconegudes que no pas d’altres, però no menys mereixedores d’un espai que les recordi i reiteri.
