Adrià havia sigut un autèntic “cordon bleu”, un home capaç de delitar amb la seva cuina el més exigent dels gurmets. Acabava de jubilar-se perquè ja no tenia ni l’agilitat, ni la força, ni l’esma d’un temps. Avui, un dia radiant d’estiu, reposava a l’ombra d’una figuera esponerosa del seu hortet, espès i olorós, aferrat a aquell antic molí fariner heretat del seu pare de malnom “farineta”. Ell l’havia transformat en un petit restaurant on va saber aliar senzillesa i excel·lència en totes les seves preparacions. Era un home de pocs estudis però d’una inquietud intel·lectual insaciable. Havia adquirit al llarg dels anys, gràcies a la seva afició a la lectura, un ample coneixement de la història de l’art culinari. El seu gust s’inclinava per la cuina tradicional de Menorca de caràcter rural i d’origen humil, com ell, una perfecte fusió de cuina agricultora i marinera autèntic homenatge a la terra i a la mar. Havia aconseguit fer del seu restaurant una mena de temple d’un temps perdut, a la memòria dels gusts, de les flaires, dels sabors i d’una nostàlgia d’antany. De ben petit, havia aprés a cuinar al costat de la seva estimada mare que li mostrà el que significava l’art dels fogons. Encara avui era capaç de percebre aquells aromes apetitosos que s’escapaven de les greixoneres on aquella experta mestressa cuinava els menjars quotidians per alimentar la família i s’adonava que en aquell univers d’olors i sabors havia passat les hores millors de la seva vida d’infant. Admirava l’enginy d’aquella dona capaç amb un no res, de preparar un arròs de llepar-se els dits: un tros de ceba, quatre caragols, un pebre, un coll de gallina del corral, una mica de xulla i una tomàtiga de ramillet, o aquell riquíssim oli-i-aigua que brodava. Ell va procurar ésser fidel a aquesta cuina senzilla, honesta i natural feta amb ingredients propis de cada estació de l’any.
La cuina d’aquell molí, era un univers reconfortant. De les bigues del seu sostre penjaven enfilalls d’alls, de pebres coents, de bolets assecats, de tomàtigues de ramillet… A l’ambient flotava una barreja d’aromes deliciosos, d’espècies com ara: el clavell, la canyella, la nou moscada i de plantes aromàtiques, com el tem, el romaní o el llorer. Tampoc no hi faltava l’herba Lluïsa i la camamil·la imprescindibles per alleugerar estómacs massa sadolls. Adrià havia seguir cultivant amb mètodes tradicionals els productes naturals d’aquell preciós hortet, principal font d’aprovisionament del seu restaurant. Criava gallines ponedores i conills alimentats de sobres. La resta d’ingredients que necessitava com ara, l’oli, el vi, la carn de porc o de moltó i el formatge, provenien de la finca d’un pagès amic seu, que tenia tafona, celler, i animals tan ovins com bovins. El vi negre elaborat amb la varietat de raïm “Pinot Noir” i “Gamay” era exquisit i d’un color robi que feia set. Aquell pagès li contà que fou el seu padrí que a principi del segle XX havia dut aquells ceps, al tornar d’un viatge a la Borgonya francesa. El vi blanc de la varietat “Premsal” era molt preuat per acompanyar aquella caldereta de rap recent pescat per un altre amic que li reservava els millors peixos. Aquell mariner era tot un personatge, una estampa habitual del port vell de Ciutadella on dia rere dia el veien adobant entre flastomies, les seves xarxes fetes mal bé pels dofins. Aquells dos vins eren els únics que figuraven a la seva carta a part del cava català i d’un autèntic xampany francès poc conegut però molt preuat pels clients més sibarites.
D’altra banda, Adrià comptava amb una petita biblioteca on guardava llibres de cuina, alguns molt valuosos com ara una copia del llibre de Sent Soví, una joia, datada el 1324, un receptari de cuina medieval escrit en català o el llibre de cuina menorquina del segle XVIII de Fra Francesc Roger o encara “de re cibaria” sobre usos i costums de Menorca del segle XIX a través de la seva cuina. D’aquells llibres en Adrià s’inspirà per oferir a la seva clientela uns menús originals ben típics d’una cuina mediterrània. Una setmana determinada de cada mes, oferia menjars d’un o altre receptari, una idea que rebé sempre una acollida entusiasta. Havia escollit entre altres, les pilotilles d’anfós, les raoles de ciurons, la pixotera de moltó, una carn torrada primer i cuita després dins una salsa aromatitzada, i per les postres menjar blanc fet amb llet, sucre i farina de blat de les índies perfumat de llimona rallada i canyella. De la cuina medieval oferia el seu flaó, una mena de flam amb brossat aromatitzat amb herba sana. Havia sentir contar que eren les postres preferides del beat Ramon Llull, un detall que va trobar adient mencionar a la seva carta.
Però la seva idea més brillant va ésser l’organització d’unes jornades singulars titulades: “El què menjaven a la prehistòria.” Després d’haver-se documentat amb especialistes sobre el possible règim alimentari dels homes de les navetes, en base a les troballes orgàniques obtingudes en diverses excavacions de l’illa, elaborà una sèrie de plats com ara: sípia amb ceba, estufat de bou sense patates naturalment, sopes d’ordi amb castanyes i pilotes de nous, i pastis d’avellanes amb mel. Tot elaborat a partir d’ingredients idonis a l’època i que va cuinar amb tècniques elementals. Fou un èxit tan rotund que cada any al final de la tardor repetia aquella experiència sempre acompanyada d’una conferència adient impartida per un expert que Adrià amb molt de criteri triava per l’ocasió. També a l’estiu a un recó de l’hortet davall la parra de fulles verdes amb clapes rogenques es celebraven vetllades batiades: “Literatura i gastronomia, els mots a la boca.” Un repàs sobre la importància de la gastronomia en la literatura universal. Es parlava de Proust i la seva famosa magdalena, de Balzac i una truita, de l’oca farcida citada per en Zola, de Flaubert, de Dumas, d’Andrea Camilleri i la seva exaltació de les delícies de la cuina siciliana i tan d’altres. El seu molí poc a poc esdevingué un lloc on conjugaven sabors i llenguatge ple d’emocions. Adrià no amagava tenir certa debilitat per l’art de la cuina francesa especialment a l’hora de trobar noms enginyosos per posar a les seves cartes. Uns dels seus preferits eren : “Pommes en robe des champs”, unes simples patates bullides amb la seva pell i aquells “Oiseaux sans tête” que d’ocell no tenen res, només es tracta de bistecs prims de vedella farcits amb cuixot dolç i un dau de formatge, cuinats amb una salsa banyada de vi blanc. Trobava original afegir a la seva carta de plats menorquins com la perdiu amb col, la caldereta de llagosta o les delicioses albergínies farcides, aquell toc francès que completava amb un espectacular soufflé de formatge ciutadellenc. A més, la fruita collida a l’hort mai faltava als seus menús ni tampoc els pastissets que eren tan deliciosos com els de les monges del convent de Santa Clara. Aquells records s’amuntegaven dins el seu cap i l’omplien d’orgull i satisfacció.
Aleshores li vengué a la memòria aquell dilluns de Pasqua quan aparegué al restaurant, un representant de la Casa Real espanyola. Entrà al restaurant d’un pas ferm i decidit seguit per dos acompanyants membres del seguici real. La clientela s’aturà de cop de conversar i menjar davant aquesta aparició inesperada. Els dos cambrers quedaren petrificats i no pogueren pronunciar cap paraula. En Adrià sempre atent sortí del seu cau per endreçar la situació: – “Su Majestad desea almorzar de berenjenas rellenas.” – Digué aquell foraster altiu amb un to exigent. Adrià amb la parsimònia que caracteritza el pertànyer a una terra pacífica contestà amablement: – “Lo siento, señoria pero como puede comprovar el local està completo. – Ud sabe con quién està hablando? – Perfectamente. -contestà en Adrià, però aquí no existent los privilegios, puede Ud reservar para otro dia. Pero que su Majestat sepa que aquí solo cocinamos los ingredientes propios de cada estación del año, ahora no es tiempo de berenjenas.” Aquell foraster posà mala cara i amb un desaire girà l’esquena sortint tot enfadat per on havia entrat. No el va tornar a veure mai més. Una ruixada d’aplaudiments quasi va fer trontollar les parets de la sala davant la valentia i l’enteresa d’en Adrià.
Vet ací el retrat d’un home honest, apassionat, amant de la feina ben feta, defensor de la gastronomia tradicional local, oberta a algun toc d’estrangeria. Un autèntic cuiner digne del cordó blau nuat a la creu de Malta, la condecoració més prestigiosa de l’ordre de l’Esperit-Sant fundat el 31 de desembre de 1578 pel rei francès Henri III. Els cavallers que la portaven, considerats l’elit del Regne de França eren anomenats “Cordon Bleu” i com que es reunien en una mena de club de fins gurmets per cultivar l’art del bon menjar, la referència a la bona cuina se va imposar ràpidament i “Cordon Bleu” va significar ésser un bon cuiner.
Avui reposant a l’ombra d’aquella figuera que mai deixà d’oferir-li els seus fruits carnosos de la varietat “Pell de bou” que delitaren la seva clientela, Adrià no podia evitar sentir una profunda nostàlgia d’aquells anys que no tornarien on es va dedicar a delitar els paladars més exigents, compartint els plaers d’una bona taula. Estava satisfet d’haver assolit el seu desig de resistir a una devoradora globalització capaç d’esborrar massa emocions i reduir a no res la cultura pròpia de la seva estimada illa de Menorca. Seguiria mantenint aquell hortet, un homenatge al seu amor a la terra i a la seva història perquè com deia amb convicció i esperança: -“On hi queda un solc de terra amarat de sol, naixerà la vida només que hi caiguin unes gotes d’aigua.”
