El pensador contemporani Zygmunt Bauman (1925-2017) va apuntar que el món s’havia tornat líquid, i que estava marcat per una enorme incertesa i canvis accelerats; els individus havíem deixat de sentir la protecció de les institucions i intentàvem afrontar en solitari uns reptes totalment nous sense tenir cap mena de referència. Resultat: s’ha imposat un campi qui pugui davant la deixadesa institucional i cadascú ens hem de crear des de zero unes jerarquies morals que ens ajudin a viure dins els paràmetres d’una existència digna. Açò provoca l’esmentada incertesa, vertigen i el caos encara que aquest tengui l’aparença d’un cert control. Si han deixat d’existir les institucions que ens protegien jo seré la meva pròpia institució i aniré creant a partir d’aquí una jerarquia, no horitzontal com apunta el sociòleg polonès, sinó vertical. D’aquesta manera deixen d’existir les persones del nostre entorn que tenim, per dir-ho d’una manera planera, davall els nostres peus, i davant aquesta solitud, perquè no hem d’oblidar que els éssers humans som individus socials, ens sentim interpel·lats per les persones d’altres indrets de món que, per llunyania i per diferències socials, religioses i culturals ens són del tot incomprensibles o, tot el contrari, del tot familiars però buides de contingut com fascinants i tràgics personatges de ficció de pel·lícules, novel·les o sèries de televisió. Aquest fenomen jo l’anomèn la síndrome Nino Bravo. Lluís Manuel Ferri Llopis (1944-1973), cantant melòdic que va començar a cantar en valencià i es va convertir en una llegenda per la seva mort prematura en un accident de trànsit i per la seva formidable veu es va fer famós per una cançó titulada Libre. En aquest tema, el cantant d’Aielo de Malferit ret homenatge al primer mort de l’Alemanya de l’Est que va ser assassinat quan intentava travessar el mur de Berlín a la recerca d’una anhelada llibertat que no tenia en el país comunista. És una cançó excel·lent interpretada de manera adequada i magnífica; tret que hi fiquis el context que Nino Bravo vivia en una dictadura franquista que va durar quaranta anys i durant la qual es van cometre una gran quantitat d’execucions d’activistes o de ciutadans que es rebel·laven contra el règim a la recerca de la… llibertat. Ara, paradoxalment perquè en teoria residim en una democràcia plena, vivim aquests moments d’anar a cercar la nostra imatge de lluitadors i de reivindicadors de la llibertat de terres llunyanes i fora del nostre abast -per un ciutadà d’una dictadura franquista dels anys seixanta un obrer alemany de divuit anys anomenat Peter Fechter era com ara tan estrany com un esquimal- com per exemple els Estats Units i Donald Trump, Israel i Netanyahu o Rússia o Vladimir Putin i les seves milers víctimes provocades amb crueltat en els seus territoris respectius. Sotmesos a la síndrome Nino Bravo tenim coberta la nostra dosi d’indignació davant les injustícies i podem sortir amb el pit inflat d’arrogant suficiència de camí a la feina o a les facultats sense reparar en les injustícies quotidianes que pateixen les persones que estan davall els nostres peus a les quals, per la síndrome esmentada, acabam invisibilitzant: persones sense sostre, polítics obligats a exiliar-se per posar les urnes o, per tancar l’analogia trobadoresca, cantants empresonats per les lletres de les seves cançons. Verticalitat a nivell de la nostra vida quotidiana, horitzontalitat a nivell de les nostres aspiracions internacionals i, dins d’aquesta tempesta marítima que és la nostra vida actual, noltros els ciutadans europeus drets davant l’horitzó formant una creu. Per tant, tens tota la raó Zygmunt Bauman. Vivim temps líquids que ens acabaran ofegant.
MALFERIT. Llinatge. Nom d’una vila de la vall d’Albaida.
