La sortida del tren cremallera del túnel que desemboca a la vall gironina on hi ha alçat el santuari basílica de la Mare de Déu de Núria és una de les experiències més intenses i gratificants que he sentit en la meva vida puntejada per la sirena blava i amb la visió del llac, dels edificis religiosos i de les muntanyes que la custodien com a frares d’hàbits grisos i d’un verd gastat. D’immediat vaig pensar en la pel·lícula de Frank Capra de l’any 1937 Horitzons perduts en la qual els passatgers d’un avió accidentat a les muntanyes tibetanes quan volaven cap a Xangai són rescatats per una comunitat budista, Xangri-La, en la qual els viatgers trobaran un paradís on regna l’harmonia i la felicitat. Però encara hem d’anar més amunt que els 2000 metres de la vall i de l’estany i, gràcies a un telefèric eficaç, hem de pujar fins a l’alberg situat a 2122 metres just damunt el pic de l’Àliga, al cor dels Pirineus orientals, i del Parc de les Capçaleres dels rius Ter i Freser. Tot plegat et fa repensar la idea d’illa que hem circumscrit primordialment a les porcions de terrenys rodejats d’aigua per totes bandes. Hi ha d’altres formes ja que el concepte fa referència a un isolament particular que dicta unes normes i unes maneres de viure que t’envolten, t’atrapen i que has de respectar. No fa fred. La calor és seca i s’adapta al cos com una serp que no vol escanyar-te. Després de deixar les motxilles a l’habitació que ens han assignat sortim a fer una volta per la muntanya des de la qual es té una vista impressionant de la vall. Hi pasturen vaques i cavalls i s’ha d’anar en compte amb els excrements amb forma d’ensaïmada o coca bamba que són molt comuns als camps de Menorca. Les vaques són mansoies, d’un color vermell tirant a gris com les muntanyes pelades de la banda nord. Tenen vedells i açò les fa més perilloses a pesar de la confiança excessiva dels senderistes que fan rutes titàniques entre les valls i les muntanyes: salts d’aigua, torrents, tarteres, costers empinats, coves, abismes, balmes… Es recomana mantenir uns trenta metres de distància amb els animals però ningú no en fa cas. De cop, la manada de cavalls encapçalat pel semental es posen a galopar cap a una mare que duu un nadó o una criatura de pocs mesos dins la motxilla davantera. Dona la impressió que vol atacar-la, però com en una mena d’epifania, s’imposa el doble instint femení i matern de l’excursionista: es col·loca rere un dels pals dels telecadires i el cavall gira uns metres abans i continua galopant imperiós cap a la vall. Ha estat un ensurt que és suavitzat per la presència d’una mena de conills grassos i amb les orelles petites: són marmotes. No n’havia vist cap mai i em fan gràcia. Surten del cau excavat allà enmig i corren fins a les clapes on hi ha sol. Un segon ensurt. Apareix un setter anglès sense lligar i una de les marmotes emet un crit penetrant que se sent per tota la vall. Les marmotes s’introdueixen dins el cau i el ca es queda aturat. El que em resulta curiós és que no han percebut els humans com a amenaça. MARMOTA. Mamífer rosegador de mig metre de llarg. Es va extingir dels Pirineus fa 15000 anys i, a mitjans del segle passat, va ser tornada a introduir amb individus de marmota alpina. El nom deu venir del grec amb el significat de ‘dimoni amb què s’espantaven els infants’.
