C.M. / Ciutadella – Des de la terrassa del seu casal del carrer Fontanilles d’Es Castell, amb l’Illa del Rei dibuixada a l’horitzó, Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) albira una nova etapa. Casat amb Begoña Seguí, de 70 anys també, i pare de dues filles de 40 i 42 anys, i d’un fill de 34, l’economista menorquí que va ajudar a fundar la Universitat Pompeu Fabra, penja la docència activa per convertir-se en catedràtic emèrit. Amb la mateixa serenor amb què observa la mar de Cala Blanca, on també té casa a l’estiu, es prepara per reprendre al setembre el camí universitari, ara sense pressa però amb el pòsit d’una trajectòria que ha marcat generacions. La seva jubilació, lluny de ser retirada, té gust de retorn, amb la propera publicació d’un nou llibre sobre l’economia menorquina
Quan un catedràtic com vos arriba a la jubilació, què és el que pesa més: la satisfacció de la feina feta o la frustració pel que ha quedat pendent?
Cap frustració. He fet allò que m’agradava i a sobre n’he pogut viure. Tinc una família -no sóc una rata de biblioteca-, tinc néts, i faig vida social.
Heu assessorat tot tipus de governs diferents i institucions…
He fet tres línies d’assessorament. Una ha estat la de política sanitària, des de l’època de Romay Beccaria. Després, he fet un periple de comissions de política econòmica. He estat primer membre, i després president, del Consell Assessor per a la Política Econòmica de Catalunya. Ambdues etapes m’han mostrat la complexitat i la multidisciplinarietat de la feina feta. Finalment, i de manera més puntual, he participat en diverses comissions específiques. Entre moltes, les últimes en què he participat han estat la reforma del Finançament autonòmic i la Comissió per a la Reforma Fiscal, que va acabar les feines el 2022. Són aprenentatges diferents. Crec que sóc la persona que he estat a més comissions d’Espanya, si més no del meu gremi, sense ser comissionista de cap. Tot gratia et amore.
Hi ha algun consell econòmic que vau donar i que els polítics van ignorar, i que després es va demostrar que teníeu raó?
Sí, però sempre ex post. Tinc dues coses per les quals no em donaran pas el Premi Nobel, però Déu ni do… Una és a la LOFCA, la Llei Orgànica de Finançament de Comunitats Autònomes. La sanitat estava finançada a part i era una antiqualla. A desgrat de tot vaig fer una campanya per defensar que la sanitat s’havia d’integrar dins el sistema general, i això es va arribar a fer el 2002. Una altra cosa que vaig ajudar a fer és el canvi del sistema de finançament dels hospitals de Catalunya. I moltes altres aportacions que he incorporat a una mena d’autobiografia per deixar-ne record.
Quants anys heu estat a la universitat?
Vaig acabar Econòmiques el 1978 i Dret el 1979. Després de la mili, vaig entrar a la Universitat de Barcelona. Me’n vaig anar a fer el doctorat a York, al Regne Unit, i el 1984 torn a la Universitat de Barcelona, fins al 1991, en què soc cridat per fundar la Universitat Pompeu Fabra. Sóc el més jove dels fundadors i el darrer entre ells que es jubila.
Quin ha estat el moment més feliç a la UPF?
Quan s’inaugura la universitat, a deveres i corrents, amb un problema a la biblioteca de l’edifici Jaume I. Jo, en aquella època, era vicerector d’Economia, i teníem un rector molt prominent, que Enric Argullol. Un projecte que s’ha fet real. Va ser un dia molt polit.
“Les administracions locals estan gestionant un patrimoni molt per sobre del capital humà amb què compten. Si no tens un bon maquinista i tens un tren que va a tota pastilla, la possibilitat dels oportunistes, intermediaris, especuladors, etc., és enorme, i molts se n’han sortit així prou bé”
Què és el que més ha canviat de la universitat catalana, des que vareu entrar fins ara?
L’exigència, per exemple. La meva universitat és la millor d’Espanya amb diferència en moltes àrees, per exemple en Economia -de les millors d’Europa-, Dret, o Polítiques. Les altres universitats han volgut ser com la UPF. Aquesta és una bona estratègia del rector Argullol, que va voler fer una universitat nova en lloc d’utilitzar recursos per ampliar les universitats que ja hi eren. Hi va haver una discusió amb Jordi Pujol per veure si es feia una universitat nova o si el doblers es posava a les universitats ja existents. Foc nou en Economia va significar que tots els que hi vam entrar havíem fet el doctorat a fora i participàvem d’una nova cultura universitària
La cultura del rànquing i de la publicació, és compatible amb la qualitat de la docència?
És compatible, però s’ha d’anar en compte perquè l’orientació ara mateix està molt bolcada cap a la recerca; és a dir, cap a la cultura de la publish or perish, com diuen: o publiques o ets mort. Jo sóc un supervivent, perquè he assolit tots els reconeixements de recerca i he estat un docent reconegut.
Hi ha alguna veritat que volgueu donar a conèixer al món en l’autobiografia que mai no publicareu?
En tenc unes quantes. Algunes tenen a veure amb els meus dotze anys com a conseller de govern del Banc d’Espanya, amb tres governadors diferents. També com a president de l’Associació Mundial d’Economia de la Salut amb seu als Estats Units. Una de curiosa és que als anys de mili, vaig tenir una història amb Lobo Carrasco, el futbolista. Hi va haver unes filtracions d’un arxiu de quan el van canviar de regió militar i d’arma. Jo estava a l’Arxiu del General, era sospitós, amb barba, antecedents…, i vaig estar a punt que m’inculpessin per aquella filtració. Les filtracions preocupaven molt a la Capitania General. La ETA era molt activa i jo podia saber quan arribaven els trens amb armament. Me’n vaig ensortir perquè el dia que va entrar aquell expedient un coronel m’havia enviat a la Seguretat Social perquè donàs d’alta la seva dona. Allò em va salvar.
Fa just un any que Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Quin balanç féu de la seva gestió?
Illa forma part del desideràtum de l’statu quo català, que es sent còmode amb formar part d’Espanya. Illa fa aquesta feina, i la fa molt bé. El problema del PSC ara és que mana a masses administracions, i el capital humà que ha de regir un govern no té la qualitat que jo desitjaria.
Del relat econòmic sobre la independència, quins elements ficticis hi ha hagut?
Per inesperat, el paper d’Europa. Molts no esperaven una Europa tan pulsil·lànime i alineada amb els interessos estatals, tant poc federal. Els fets avui ratifiquen una Europa que no té múscul per fer el que Delors volia. Els comissionats són avui gairebé figures de segona. Qui mana al final són els caps de govern. Això m’ha decebut molt, així com l’actuació del rei que, al meu entendre, es va equivocar. Ja no serà mai un element de cohesió de les dues Espanyes.
Quin ha estat el principal error del procés?
Pensar que estava tot prou lligat, que Europa seria, com a mínim, neutra, que els estudis que s’havien fet des de l’Institut d’Estudis d’Autogovern eren prou sòlids… Es va fer amb una sabata i una espardenya, i es va trobar davant el poder del nacionalisme espanyol.
“L’actual encaix de Balears amb Espanya és fataler. Som la gran fàbrica de divises de turisme que salva la balança comercial d’Espanya, que importa molt més que no exporta gràcies al que fem aquí”
Si Catalunya fos independent, quina seria la situació de les Illes i de Menorca?
La resposta correcta seria no ho sé, però la resposta amable seria que tindríem un benchmark, com diuen els anglesos, un horitzó per a un encaix de Balears millor que el que hi ha ara. L’actual situació de Balears amb Espanya és, per a mi, fatalera. Som la gran fàbrica de divises de turisme que salva la balança comercial d’Espanya, que importa molt més que no exporta gràcies al que fem aquí. I si hem de trinxar el nostre territori, a Espanya sembla que ni li va ni li ve. I si aquí tens un problema d’immigració o d’habitatge, Espanya mira cap a una altra banda. Ja t’ho faràs!
Quin és el principal error històric que ha condicionat fins avui l’economia menorquina?
Deixar-se endur pel corrent dominant en el mercat, amb uns poders públics que han anat sovint a rebuf en lloc d’agafar les regnes. Les administracions locals estan gestionant un patrimoni molt per sobre del capital humà amb què compten. Si no tens un bon maquinista i tens un tren que va a tota pastilla, la possibilitat dels oportunistes, intermediaris, especuladors, etc., és enorme, i molts se n’han sortit així prou bé.
El proper mes de setembre publiqueu nou llibre, “Una narrativa de l’economia menorquina” (Documenta), Quina és la tesi?
L’economia, normalment, és transacció. I, en la gestió que tenim ara del patrimoni, comencen a haver-hi línies vermelles, posicionaments radicals. No és no, emparat per la llei i amb capacitat de fer-se fort amb el dret administratiu. Hi haurà poques transaccions possibles. I quan hi ha polarització, la cohesió es pot trencar.
“Europa va deixar que el procés es resolgués en clau estatal per part d’un rei que, al meu entendre, es va equivocar. Ja no serà mai un element de cohesió de les dues Espanyes”
Es pot mantenir la qualitat de vida dels menorquins si l’economia continua creixent amb base al turisme?
El tema patrimonial no el tinc clar; és a dir, qui pot preservar millor el patrimoni natural: els propis menorquins, parcel·lant i fent trapelleries, o els Maderas de torn. El que sí tinc clar, i he defensat des de fa molts anys, és que la bondat d’una economia no és el creixement del valor afegit brut en termes absoluts: és la renda per càpita en termes reals, és a dir, la capacitat adquisitiva, el que importa.
Us sentiu exclòs, en certa manera, dels cercles de poder?
A Catalunya, no; a Espanya, tampoc. En tot cas, sóc convidat a escriure amb assiduïtat als mitjans més importants catalans, espanyols i de l’illa. I en Economia, tenc més de cinquanta articles i llibres científics publicats.
Seria aplicable al cas allò de: “Ningú no es profeta a la seva terra”?
Jo m’ho mir així: sóc afortunat. Tenc una família estimada. He fet el que m’ha agradat, he dit lliurement el que he pensat, i he arribat a final de mes. Tot i que conec més la hisenda pública que la pròpia. I no em puc queixar del reconeixement rebut a fora de l’illa. He estat, crec, la persona més jove que ha rebut la Creu de Sant Jordi (2016). Tinc la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2014), el Premi Ramon Llull (2008), el Premi de Ciutadania Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear (2012), m’han atorgat la Medalla d’Or del Col·legi de Metges de Balears, sóc numerari de la Reial Acadèmia de Medicina, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, membre fundador de l’IME, doctor honoris causa per una universitat argentina… A la meva universitat he sigut vicerector, degà, fundador del CRES, Centre de Recerca en Economia i Salut, etc. No em puc queixar de res, però capacitat d’influir, en tinc més fora de Menorca que aquí. Menorca és un àmbit força més tancat. Si no fas el gara-gara als que manen, la teva veu no s’escolta igual. Una veu crítica és sempre necessària per a la millora social. Avui, poso esperances en el Cercle d’Economia de Menorca que vaig ajudar a fundar.
Estau satisfet de veure en el que s’ha convertit?
Sí i no. Ha fet una feina de consolidació però ara toca fer una altra cosa.
“La transformació de la Plaça des Born en un espai per als viannats serà un èxit segur. Una persona que ve a Ciutadella i no pot caminar un quart d’hora, que és el que tardes en arribar al centre des de qualsevol dels pàrquings perifèrics, millor que no vengui”
Està massa alineat amb l’statu quo?
Sí, s’hi ha alineat massa. Jo, el que reivindicaria és el in dubio pro reo: quan algú, amb caire voluntarista com jo, que no hi tinc cap negoci amb cap dels tants i que vaig per lliure, fem coses, hem de suposar que diem coses que sabem. Jo tinc una trajectòria com perquè em qüestionin si he escrit aquesta o aquella frase. Quan dic una cosa i algú la simplifica, hi ha la tendència a dir: què c… diu aquest, que viu a fora i que només ve aquí a fer l’estiu. Un cop algú em deia: després de dotze anys com a conseller del Banc d’Espanya, segur que et faran conseller…. Però aquí, el que volen és tenir consellers que diguin el que és bo que es digui als consells.
Com a ciutadellenc, què en pensau de la decisió de l’equip de govern de Ciutadella de transformar la Plaça des Born en un espai d’ús preferent per als vianants?
Chapeau per fer-ho. Una persona que ve a Ciutadella i no pot caminar un quart d’hora, que és el que tardes en arribar al centre des de qualsevol dels pàrquings perifèrics, millor que no vengui.
És un problema econòmic típic. A les economies que funcionen amb negocis de curt termini, on la paraula crítica és “salvar la temporada”, és millor que no els expliquis actuacions que poden fer fam avui, però pa demà. La transformació d’Es Born en un espai exclusiu per a vianants serà un èxit segur.
Des del 2018 sou patró de la Sagrada Família. Confieu a veure’n el final algun dia?
La junta constructora la formem set patrons. En sóc responsable de l’àrea econòmica. Gestionem un pressupost que supera els 100 milions en ingressos, sobre una xifra de 5 milions de visitants. El juny de 2026 inaugurarem la torre de Jesús, que és l’última de les torres pendents, i entrem ja a la Façana de la Glòria, on hi ha un concurs d’artistes per preparar-la, i després, òbviament, la part més important, que és l’escalinata, que ha de passar per sobre del carrer Mallorca. El nostre lema és “La Sagrada Família, l’acabarem”. Hi confio plenament.
El Teatre Lliure, que presidiu des del 2019, celebra els 50 anys de la seva fundació. Com encareu aquesta celebració?
El 50è aniversari del teatre, el celebrarem amb una exposició magna al Palau Robert i a diferents llocs de Catalunya, i amb una sèrie de representacions que intentaran mostrar la potència d’un teatre que va nèixer de la societat civil i que ara és la nau senyera del teatre català. És un honor arribar a aquests 50 anys.
