Setembre arriba a Menorca com una respiració profunda després de l’estiu. El sol encara escalfa, però la llum té un altre to, més suau, gairebé melangiós. El 29 de setembre, Sant Miquel, obre l’any agrícola: la pagesia inicia el període de Sant Miquel a Nadal, unes setmanes d’esforç callat, de sembrar confiança a la terra i de posar els ulls en l’horitzó del futur. És un temps que parla de cicles, de continuïtat i d’arrels.
Però el calendari natural ja no és el mateix. El canvi climàtic ens recorda, amb gestos subtils però inexorables, que la terra canvia: la verema, que sempre havia estat el setembre, ara sovint s’avança a l’agost. Les figueres, generoses, també lliuren el seu fruit abans d’hora, com si la calor tingués pressa. Aquests desajustos són advertiments que ens obliguen a escoltar amb atenció el batec de la natura.
Setembre, tanmateix, també és un regal. Les platges tornen a ser nostres, els camins de pedra seca recuperen el silenci i el vent xiuxiueja a través dels pins. Menorca respira, i noltros amb ella. Després de la intensitat estival, retrobam la intimitat amb l’illa, el seu ritme més lent, més humà.
És un mes de frontera: entre el passat i el futur, entre l’excés i la mesura, entre l’estiu que s’acaba i la terra que es prepara per tornar a donar vida.
