Aleshores li vengué a la memòria aquell dilluns de Pasqua quan aparegué al restaurant, un representant de la Casa Real espanyola. Entrà al restaurant d’un pas ferm i decidit seguir per dos acompanyants membres del seguici real. La clientela s’aturà de cop de conversar i menjar davant aquesta aparició inesperada. Els dos cambrers quedaren petrificats i no pogueren pronunciar cap paraula. En Adrià sempre atent sortí del seu cau per endreçar la situació: – “Su Majestad desea almorzar de berenjenas rellenas.” – Digué aquell foraster altiu amb un to exigent. Adrià amb la parsimònia que caracteritza el pertànyer a una terra pacífica contestà amablement: – “Lo siento, señoria pero como puede comprovar el local està completo. – Ud sabe con quien està hablando? – Perfectamente. – contesta en Adrià, però aquí no existent los privilegios, puede Ud reservar para otro dia. Pero que su Majestad sepa que aquí cocinamos los ingredientes propios de cada estación del año, ahora no es tiempo de berenjenas.” Aquell foraster posà la mala cara i amb un desaire girà l’esquena sortint tot enfadat per on havia entrat. No el va tornar a veure mai més. Una ruixada d’aplaudiments quasi va fer trontollar les parets de la sala davant la valentia i l’enteresa d’en Adrià.
Vet ací el retrat d’un home honest, apassionat, amant de la feina ben feta, defensor de la gastronomia tradicional local, obert a algun toc d’estrangeria. Un autèntic cuiner digne del cordó blau nuat a la creu de Malta, la condecoració més prestigiosa de l’ordre de l’Esperit-Sant fundat el 31 de desembre de 1578 pel rei francès Henri III. Els cavallers que la portaven, considerats l’elit del Regne de França eren anomenats “Cordon Bleu” i com que es reunien en una mena de club de fins gurmet per cultivar l’art del bon menjar, la referència a la bona cuina se va imposar ràpidament i “Cordon Bleu” va significar ésser un bon cuiner.
Avui reposant a l’ombra d’aquella figuera que mai deixà d’oferir-li els seus fruits carnosos de la varietat “Pell de bou” que delitaren la seva clientela, Adrià no podia evitar sentir una profunda nostàlgia d’aquells anys que no tornarien on es va dedicar a delitar els paladars més exigents, compartint els plaers d’una bona taula. Estava satisfet d’haver assolit el seu desig de resistir a una devoradora globalització capaç d’esborrar massa emocions i reduir a no res la cultura pròpia de la seva estimada illa de Menorca. Seguiria mantenint aquell hortet, un homenatge al seu amor a la terra i a la seva història perquè com deia amb convicció i esperança: -“On hi queda un solc de terra amarat de sol, naixerà la vida només que hi caiguin unes gotes d’aigua.”
