El far del Cap Blanc ubicat a la zona salvatge del sud-oest de Mallorca s’alça damunt un penya-segat vertiginós. Fou construït al segle XIX i els seus murs han estat testimonis de naufragis i llegendes de mariners que juraven escoltar veus, les nits de tempestes. Cada estiu amb el grup d’excursionistes, ens hi acostam una horabaixa per contemplar l’hora màgica de la posta del sol. La lectura de poesies adients per aquest instant, hi és sempre present. Avui he recordat el dia que el nostre guia ens va contar la història d’un faroler que hi prestava servei. Un dia la Direcció d’Obres Públiques li va comunicar que el seu pròxim destí seria l’illa Grossa de les Columbretes, un lloc de càstig pels farolers conflictius. Va estimar més tirar-se pel mortífer penya-segat que anar a aquest lloc.
Les illes Columbretes són un arxipèlag que pertany a la Comunitat Valenciana, avui una Reserva Natural. Està format per l’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. L’ìlla Grossa només es troba habitada per un equip de vigilància i de científics. Aquestes illes ja eren conegudes pels grecs i els romans que les nombraren primer Ophiusa i després Colubraria que significa serp en grec i llatí respectivament. Escriptors com Plini el Vell citaren la gran quantitat de serps que hi vivien.
A la meitat del segle XIX a l’illa Grossa s’hi va construir un far i algunes famílies dels farolers que hi estaven destinats s’hi varen instal·lar. Era un lloc erm d’una “soledat rocosa”, com la va qualificar l’Arxiduc Lluís Salvador que hi va pernoctar una nit. Cada quinze dies un vaixell proporcionava subministraments a la petita comunitat que s’ocupava de mantenir el far. S’hi varen introduir porcs que combinat amb la crema de vegetació, varen aconseguir esvair les nombroses serps endèmiques, que hi habitaven. L’únic testimoni que queda avui d’aquell passat és un escurçó dissecat exposat al Museu de Ciències Naturals de Madrid.
Sempre que anam al far de cap blanc pens amb totes aquelles històries dramàtiques de la vida dels farolers, un món de fred, d’avorriment, de soledat i de tempestes que sovint acabava amb tragèdies. Aquell far va ser inaugurat l’any 1863 i projectat, com molts d’altres a les illes, per l’enginyer Emili Pou. Funcionava inicialment amb oli d’oliva i llavors va anar adaptant-se amb l’ús de parafina, de petroli, de carbur de calci, fins que l’any 1970 va ser automatitzat. El cos de farolers es va extingir l’any 1992.
Sempre m’han fascinat les històries i llegendes perdudes dels fars i els seus farolers i m’agrada molt la magnífica poesia de l’uruguaià Mario Benedetti titulada “El faro”, un homenatge preciós al seu ofici d’il·luminador, un poema que recitam quan l’astre roent desapareix a l’horitzó.
