Quan era petit, a l’escola franquista on vaig estudiar -la meva generació i les anteriors hauríem de remarcar aquesta dada sinistra a l’hora de presentar-nos per posar en context el lector o la persona més jove a la qual ens adrecem que ja va ser educat en una pretesa democràcia parlamentària tutelada, sempre tutelada, ara pel poder judicial- m’impressionava molt cada vegada que els mestres rallaven a la classe d’Àtila, rei dels Huns -en les esmentades classes ho deien en castellà, és clar, i he hagut de mirar la versió en català del nom del seu poble- i asseguraven molt seriosos que allà on trepitjava el seu cavall no tornava a créixer l’herba. No tornava a créixer l’herba! Francament impressionant. I és que el rei dels Huns occidentals durant la primera meitat del segle V va bastir l’imperi més extens del seu temps, que s’estenia des de l’Europa Central fins a la mar Negra i del Danubi a la mar Bàltica. Durant el seu regnat va ser l’enemic més temut per part dels imperis romans d’Orient i d’Occident: va envair els Balcans dues vegades, posant setge a Constantinoble i va fer fugir l’emperador d’Occident, Valentinià III, de la seva capital de Ravenna. Idò, allà on trepitjava el cavall d’Àtila, Othar es deia -per cert, si el cavall produïa aquest fenomen natural bé que se l’ha d’anomenar-, no tornava a créixer l’herba i és aquesta impressió que m’ha tustat com un cossa d’un equí a l’estómac que m’ha estancat quan he arribat a Menorca i he recorregut els meus paisatges habituals. Metres i metres lineals de les nostres belles baranes d’ullastre esfondrades i sense que ningú les hagi reparat, per exemple, al canaló de Cala Galdana que mena a la platja i per on han passat cada dia centenars i centenars de turistes, de caminants, i que corre paral·lel amb un tram del Camí de Cavalls; quantitats indecents de plàstics acumulats a les voreres com si hagués passat un exèrcit assedegat d’huns; enderrossalls com si la poderosa gropa del cavall d’Àtila hagués fregat contra les parets i les hagués esfondrades; banderins de festa -com si haguessin rebut festius el pas de l’exèrcit dels huns, el cavall i el seu potent rei- esfilagarsats i el cromatisme de les nacions conquerides i rendides convertit en pelleringues. Etcètera. Però també he vist senyals d’una nova civilització imposada per l’enemic. Com ara, la prohibició d’entrada de caravanes, autocaravanes i campers a l’aparcament de terra devastada de Cala Mitjana a tocar de la rotonda de Santa Galdana. Etcètera. I la rebel·lia del vençut, del conquistat, del sotmès per l’exèrcit estranger que quan és interrogat amb la llengua dels huns i dels mercenaris que els acompanyen, a la recerca d’itineraris i d’informacions geogràfiques els envien en sentit contrari: si les fonts d’aigua es troben a l’est són enviats a l’oest, si els camins menen a les fortaleses són enviats a la frontera. No tenen por de les represàlies i esbossen un somrís burleta i continuen fent les tasques quotidianes. O roben la buldrafa dels cavalls -substituir buldrafa per tovallola verda de l’hotel Melià- i les llueixen orgullosos i impertinents a les platges i als arenals. Són petites resistències que, comparades amb els assumptes urgents existents a l’illa com ara els recursos hídrics del nostre subsol que es va eixugant, els problemes d’habitatge entre els joves i treballadors de fora, la pèrdua de la nostra cultura i de la llengua pròpia o la saturació de cotxes i camions circulant en les nostres precàries carreteres poc finançades no són res més que una via d’escapament per no alçar-nos, simbòlicament, en armes.
