Feia anys que una novel·la no em portava al Brasil, possiblement des de la recerca del passat que Stefanie Kremser fa en El dia que vaig aprendre a volar.
Així que ara hi he tornat tot llegint La saga dels Mennonites d’Olga Vallverdú Balmaña. Una novel·la tan sorprenent com captivadora.
Fixem-nos en l’argument. L’Elisabeth, una professora de violí, que viu al sud-oest d’Alemanya, rep una trucada des del Brasil que li comunica que el seu pare s’ha suïcidat en un asil de Curitiba. Quan arribi a aquell país per recollir les pertinences del pare, descobrirà una història que li revelarà un passat que desconeixia i que la portarà fins al segle XVI.
I és en aquest esguard cap enrere en què toparà amb la història dels mennonites, un grup de cristians anabaptistes que, considerats heretges per l’Església catòlica, protagonitzaren un llarg i duríssim èxode que els va portar per molts indrets d’Europa, a l’Àsia central i a tot el llarg d’Amèrica.
El primer tret de la novel·la que, llavors, cal esmentar és que s’inicia en dos plans temporals que, separats per quatre segles i resseguint les vicissituds dels creients mennonites, conflueixen en els nostres temps.
Un plantejament força ambiciós que és resolt magistralment entrellaçant les vivències personals de la protagonista amb tot de fets històrics. El resultat, sense cap mena de dubte, és absolutament apassionant, sense que res grinyoli ni resulti forçat.
De fet, podem definir La saga dels Mennonites com una molt bona novel·la històrica i, alhora, també una no menys bona novel·la d’intriga. Potser amb això ja n’hi hauria a bastament per recomanar-vos-la. Però n’hi ha més, força més.
Una prosa clara, ajustada a cada època, que flueix sense entrebancs amb unes meravelloses descripcions. Seriositat i rigor en el relat dels esdeveniments històrics. I, sobretot, una trama ben lligada que fa versemblant la connexió entre passat i present.
Per a mi és evident que rere aquesta obra hi ha hagut una complexa i àrdua tasca d’investigació i documentació que, per altra part, no enfarfega ni suposa cap mena de llast.
Així, des de la massacre d’Oldenklooster, el 1535, al Brasil del 1990, just recuperada la democràcia, en tot moment Vallverdú aconsegueix immergir-nos en la narració. Ens inquietam, ens preocupam, ens indignam… Vet aquí el segell de les bones novel·les.
Però, a més, hi ha un rerefons, no per poc explícit menys clar i evident, que ens parla de tolerància i respecte. Si més no, també som testimonis de traïcions i misèries. I de perseverança. I de dolor, molt dolor.
He gaudit molt d’aquesta lectura. M’ha fet conèixer societats gairebé ignorades, però més enllà d’això m’ha arrossegat en el recorregut per desvelar el misteri que el silenci encobreix, perquè, de fet, és un secret amagat el desencadenant de tot plegat.
I, ja per cloure aquesta ressenya, permeteu-ne un senzill consell. No dubteu a cercar, com fa la mateixa Elisabeth, informació sobre els mennonites. Descobrireu una creença força desconeguda, radicalment pacifista, amb una suggestiva barreja d’ idees que ens pot semblar estranya, però que ha demostrat al llarg dels anys coherència i fermesa.
Feu-ho i, per sobre de tot, no us negueu el plaer de llegir La saga dels Mennonites.
(Nota.- Tot just després d’haver escrit aquesta ressenya he descobert que possiblement alguns dels personatges no són ficticis. Tanmateix, he decidit no modificar-la perquè vaig llegir la novel·la sense saber-ho. Si més no, crec que us ho havia de comentar).
