En Pau, l’Aina i la seva filla se’n van dues setmanes a la muntanya: han llogat una casa de turisme rural. Necessiten desconnectar de la gran ciutat i gaudir de la natura. Un cop instal·lats, surten a passejar entre boscos i restes d’antigues construccions, fins que topen amb un senyal que els prohibeix el pas. Una nau abandonada, ferralla acumulada i una olor fètida provoquen que l’Aina, periodista, es decideixi a investigar…
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb el resum argumental perquè, sense dubtes, cal ressaltar la narració principal. Tanmateix, ho vull dir des d’un principi, m’ha sobtat que a la novel·la hi apareguin tot un seguit de relats molt breus –no us explicaré com es lliguen amb la trama central- que són en si mateixos una meravella de tensió, aclaparament i fins i tot angunia o desolació.
Perdoneu aquest parèntesi, però ara ja podem tornar al moll d’os de la novel·la. Del cel a l’infern, de Biel Cussó.
Supòs que ja us haureu adonat que es tracta d’un veritable thriller. De fet, hi trobem tots els elements del gènere, que un cop més tornaré a esmentar: crim, intriga i denúncia. No us penseu però, ni per un moment, que és d’aquesta mena de novel·les prefabricades que tant abunden i que els combinen com a excusa per emplenar pàgines. Res d’això.
A Del cel a l’infern els personatges tenen ànima, no són simples justificacions per encadenar episodis luctuosos. Una família absolutament normal i corrent es veu per casualitat immergida en una situació terrible i perillosa. De fet, l’autor aconsegueix assolir el súmmum de la novel·la negra: ens fa sentir que allò que els està passant als protagonistes ho podríem viure nosaltres mateixos. Identificació i versemblança.
A més, també assoleix una altra fita. La tensió, mil·limètricament dosificada, no desborda la realitat tot i que va creixent fins a límits gairebé insuportables sense haver de recórrer a mecanismes absurds o forçats. Els fets són creïbles perquè són possibles. Així ho sentim, així ens ho fa sentir Biel Cussó.
I llavors, el contrast. La recerca de la tranquil·litat d’una família com qualsevol altre, amb les seves fortaleses i problemes, xoca inesperadament amb la malvestat, la corrupció i, també, amb l’horror.
“El poble és una postal de Nadal, tranquil i ben bonic (…) Tanmateix, acabem de descobrir, com una plantofada, que un únic detall, per petit que sigui, pot transformar el cel en l’infern.”
El cop és sec i tallant. Malgrat els breus relats que us esmentava al principi, res fa sospitar la fatídica espiral d’esdeveniments que aniran succeint. O millor dit, els petits entrebancs domèstics i d’ interacció amb els vilatans que simplement havíem considerat peculiars, de sobte tenen una significació inesperada, inquietant…
Naturalment, intent ser molt curós i no desvelar cap detall significatiu de la trama. Seria imperdonable, no som un aixafa guitarres. Cal assaborir la novel·la des de la sorpresa i l’esglai. Perquè hi habita l’espant. Us ho puc ben assegurar.
He deixat per al final comentar-vos -i he dubtat molt si fer-ho- que arriba un moment en què hi ha un salt temporal. No us donaré més detalls. Si més no, he decidit incloure-ho per poder remarcar que Del cel a l’infern ultrapassa els esquemes habituals en aquesta mena de narrativa. De cop, ens porta a pensar en què els records poden ser ferides, en la llarga ombra d’algunes vivències, en l’esvoranc profund irreparable que pot provocar un fet del passat… fins a portar-nos al més colpidor desenllaç.
En definitiva, una novel·la hipnòtica que de cap manera us podeu perdre.
