Miquel Moncadas neix a Muro el 19 de setembre de 1921. Estudia al Seminari Diocesà de Sant Pere (Mallorca). És ordenat sacerdot l’any 1947 al monestir de Lluc i, un any després, es llicencia en Teologia per la Universitat Pontifícia de Salamanca. Els primers anys exerceix com a professor del Seminari Diocesà i als instituts de secundària de Palma: Ramon Llull i Joan Alcover. Passa a dirigir després el Centre de Formació Social de Can Tàpera (1956-1968). Durant aquests anys, a Mallorca també va impulsar els cursos de Renovació Cristiana, inspirats en el Moviment per a un Món Millor de Lombardi. També va dirigir l’oficina diocesana d’informació de l’Església de Mallorca. L’etapa mallorquina acaba el 1968, quan és preconitzat bisbe de Menorca per Pau VI, càrrec del qual pren possessió el 1969, en un acte que per primera vegada tindrà lloc a la mateixa Catedral Basílica de Ciutadella, acte presidit per una austeritat i senzillesa que deixava enrere velles pompes. En el curs del seu pontificat a l’illa, va transformar el santuari de la Mare de Déu del Toro en casa d’espiritualitat i va fomentar la formació teològica dels preveres i les religioses. 1969 a 1977, són els anys centrals de la transició política a Espanya. A Menorca, Moncadas es trobà, com és natural, amb capellans hereus del passat nacional-catolicista i amb capellans formats durant i després del Concili Vaticà II, compromesos en la defensa de la cultura catalana, de la democràcia, de la llibertat. Durant tots aquests anys, moltes parròquies menorquines es van obrir a l’oposició al règim dictatorial que encara es movia en l’obligada clandestinitat. Ell, que era persona oberta i moderada, va haver de saber navegar entre les tensions socials i polítiques del moment, en les quals, l’església era ben present. Determinades idees mestres, pastorals i teològiques del que creia que havia de ser un bisbe va practicar-les de ple a Solsona, en ser-hi traslladat l’abril de 1977; però ja n’havia dat mostres vives a Menorca. De bon principi —i marcadament, arran de la democratització del país—, Moncadas es va manifestar un ferm partidari de la separació de l’Església i els poders públics de caràcter polític. D’altra part, s’aplicà de valent al compliment de les orientacions del Concili Vaticà II, no exempt, però, de tensions socials i presbiterals. Durant la residència a Solsona se suprimiren antigues processons com ara el Corpus o la festa major. També va cedir bona part del palau episcopal per tal d’ubicar-hi el Museu Diocesà. Miquel Moncadas va morir el 5 d’agost de 1989 a Manresa, víctima d’un infart a 67 anys. El van enterrar a la nau central d’aquella catedral catalana de Solsona. Font principal: Full dominical. La fotografia que acompanya el text és d’Antoni Vidal.
