Bep Al·lès / Ciutadella – A Menorca, l’illa més septentrional de les Balears, el mar no ha estat mai només un paisatge. Ha estat, i encara és, part fonamental de la identitat i la supervivència dels menorquins. Entre les moltes empremtes que aquest vincle ha deixat a la costa, les casetes de vorera destaquen com un dels elements més reconeixibles i, alhora, més fràgils del patrimoni etnològic insular.

Aquestes petites construccions, normalment emblanquinades i amb un portell de fusta robusta, varen proliferar a partir del segle XIX i al llarg del XX. S’aixecaven a tocar de la mar per guardar-hi embarcacions de pesca, útils mariners i estris relacionats amb la vida quotidiana dels pescadors. No només eren espais funcionals; eren també punts de trobada, petites extensions del poble a la vorera de la mar. Cada caseta guardava històries de jornades de feina, d’hores de lleure, de pescades i de comunitat.

A més, les casetes varen esdevenir bressol de la cuina marinera menorquina. De les barques que s’hi refugiaven sortia peix i marisc que, de manera humil i directa, es convertien en plats emblemàtics: calderes, arrossos caldosos, panaderes marineres… Receptes nascudes de la necessitat i de la creativitat, que avui formen part indestriable de la gastronomia de l’illa.

Amb el pas del temps, moltes d’aquestes casetes varen veure com la pesca artesanal donava pas a la recreativa. Les famílies menorquines les continuaren emprant com a espai de lleure, on passar estius sencers entre excursions, banys i petits sopars a la fresca. Eren, en definitiva, el pont entre la tradició pesquera i la cultura moderna del gaudí del litoral.

Una preservació desigual: Llevant vs. Ponent
Tanmateix, la situació de les casetes de vorera avui és desigual a l’illa. A la part de Llevant —sobretot a la zona de Maó i Es Castell— moltes han sobreviscut gràcies a l’estima i la mobilització ciutadana. Quan fa uns anys la Demarcació de Costes, organisme depenent del govern central, va intentar enderrocar-les, els veïns es varen organitzar. Hi va haver accions de protesta, recollida de signatures i fins i tot campanyes mediàtiques que aconseguiren aturar la desaparició d’aquest patrimoni. El missatge fou clar: les casetes no són simples construccions; són part de la memòria viva de Menorca.

En canvi, a Ponent, i especialment a Ciutadella, la història és molt diferent. Aquí, les casetes de vorera s’han vist abocades a l’abandonament i a la degradació. Costes, que té la competència sobre la zona marítimoterrestre, ha impedit el manteniment de moltes d’aquestes edificacions. La manca de concessions o autoritzacions per a reparar-les ha condemnat els propietaris i les comunitats locals a veure com, a poc a poc, les casetes es deterioren.

Alguns exemples il·lustren la magnitud del problema. A La Vall, a les platges des Tancats i Es Bot, les dues casetes mostren un estat avançat de degradació: portes caigudes, teulades que s’enfonsen i murs que pateixen a cada temporal. A Es Platjals de Son Xoriguer, la caseta de Cala Rialla és un altre cas paradigmàtic: un espai que havia estat punt de trobada de famílies i mariners, també està patint, no tant com les casetes d’Algairens el seu ocàs. En aquests indrets, el pas del temps i la inacció administrativa amenacen amb fer desaparèixer un patrimoni que podria haver estat preservat com s’ha fet a altres zones de l’illa.

El contrast entre les dues bandes de Menorca no només és físic, sinó també simbòlic. A Llevant, les casetes són encara símbol de resistència i identitat; a Ponent, són testimoni mut d’una desídia que condemna al silenci un llegat col·lectiu.

Una oportunitat per al futur
Davant aquest panorama, s’imposa una pregunta: què es pot fer per salvar les casetes de vorera abans que sigui massa tard? La resposta passa, en primer lloc, per reconèixer el seu valor. Les casetes no són simples “barracons” improvisats; són un tresor etnològic que mereix la mateixa protecció que altres elements de l’arquitectura popular menorquina. Una via seria declarar-les Bé d’Interès Cultural (BIC), fet que permetria establir un marc legal per al seu manteniment i preservació.

Però la protecció legal no hauria de ser l’única estratègia. És necessari pensar també en nous usos que garanteixin la seva funcionalitat i sostenibilitat. Algunes propostes ja han sorgit en aquest sentit: convertir-les en casetes de salvament per als equips de socorristes, o bé adaptar-ne algunes per a la venda regulada de begudes no alcohòliques i productes bàsics. Aquesta darrera idea tindria un doble efecte positiu: donar un ús social a les casetes i, al mateix temps, combatre el fenomen creixent de la venda il·legal d’aliments i begudes a les platges verges de Menorca.

L’experiència d’altres llocs mostra que és possible compatibilitzar la preservació patrimonial amb l’adaptació a nous temps. El que cal és voluntat política i implicació ciutadana. Igual que a Llevant es varen aturar enderrocs, a Ciutadella es podria impulsar un pla integral de restauració i revalorització de les casetes de vorera. Amb una inversió relativament modesta, es podria recuperar un llegat que no té preu.

El valor intangible de les casetes
Més enllà del seu ús pràctic, les casetes tenen un valor intangible que sovint passa desapercebut. Són testimonis materials d’un estil de vida estretament vinculat al mar. En temps en què la globalització tendeix a uniformitzar els paisatges i les costums, mantenir aquests espais és també mantenir viva la singularitat menorquina.

Cada caseta explica una història. Potser d’un avi que hi guardava el seu bot, tèquina o llaüt per sortir a pescar; d’una família que hi anava a vega i menjava peix fregit acabat de pescar; o d’un grup de joves que hi feien les primeres Cincogemes. Perdre aquestes casetes seria perdre també la memòria d’aquestes històries, i amb elles una part de la identitat col·lectiva de l’illa.

Conclusió: un deure de tots
Les casetes de vorera són molt més que unes parets de pedra i calç arran de mar. Són el reflex d’una relació entre els menorquins i el seu litoral, una relació feta de feina, de cuina, de lleure i de comunitat. Avui, aquest tresor etnològic es troba en una cruïlla: a Llevant s’ha aconseguit preservar-lo, però a Ponent la degradació avança cap a la seva desaparició total.

El futur d’aquest patrimoni dependrà de la capacitat de la societat menorquina i de les institucions per actuar amb visió i determinació. Declarar-les BIC, restaurar-les i donar-los nous usos socials són passos imprescindibles. El que està en joc no és només la conservació d’unes casetes; és la preservació d’un tros fonamental de la memòria viva de Menorca.

LES CASETES DE CIUTADELLA

• CASETA DE LA PLATJA D’ES BOT (ALGAIARENS)
• CASETA DE LA PLATJA D’ES TANCATS (ALGAIARENS)
• CASETA DE VILLASECA (SES FONTANELLES)
• CASETA DE CALA MORELL
• CASETA DEL PENYAL DE CALA MORELL
• CASA DE CALA EN BLANES
• CASA DE CALA PILAR
• CASETA DE CALES POUS
• CASETA (COVA) DES BÒBIT (CALA EN TURQUETA)
• CASETA (COVA) D’EN FELITUS (CALA EN TURQUETA)
• CASETA MIRAMAR (CALA EN TURQUETA)
• SA COVA (CALA EN TURQUETA)
• COVA D’EN MONJO I LLUÍS (CALA EN TURQUETA)
• COVA DES PARDALS
• CASETA DE SON XORIGUER (CALA RIALLA)
• CASETA DE SA CALETA

El cas de Ses Fontanelles

Si hi ha un indret de la costa de Ciutadella que exemplifica fins a quin punt la pèrdua de les casetes de vorera pot esborrar una part fonamental de la memòria col·lectiva, aquest és Ses Fontanelles. Situat a la costa nord, aquest petit port natural havia estat, durant més d’un segle, un refugi segur per als mariners i pescadors locals. A principis del segle XX ja hi havia casetes de vorera aixecades per donar aixopluc a les embarcacions de pesca del port de Ciutadella que tenien les seves pesqueres a la Tramuntana i, amb el temps, Ses Fontanelles es convertí en un dels espais més emblemàtics de la relació entre Ciutadella i la mar.

Tot i això, fa una dècada la major part d’aquest patrimoni va desaparèixer. L’actuació de Costes, amb el silenci de les autoritats competents, va comportar l’enderroc de la pràctica totalitat de les casetes que encara s’hi mantenien. Amb l’enderroc no només caigueren parets i teulades; també s’esborraren generacions d’històries, de records i de tradicions que havien fet de Ses Fontanelles un punt de referència per a la comunitat marinera i per a moltes generacions de ciutadellencs i ciutadellenques.

Un dels casos més dolorosos fou el de la cova dels pescadors, una construcció singular que, des de 1931, comptava amb una concessió administrativa atorgada al Pòsit de Pescadors de Ciutadella. Coneguda en els darrers anys com a Cala Fum, aquesta cova-caseta era molt més que un simple cau: era un espai de convivència i germanor. Sempre amb la porta oberta, els pescadors i en els darrers anys els excursionistes que feien el Camí de Cavalls hi trobaven un lloc on reposar després de llargues hores a la mar o de caminades, així com sucre i cafè per aguantar les vetllades. L’enderroc d’aquest racó simbòlic significà també l’enderroc d’una manera de viure i d’entendre la mar que havia sobreviscut durant dècades.

Però la pèrdua no es limità al patrimoni etnològic. A Ses Fontanelles també hi havia elements de valor històric i militar com el niu d’ametralladores construït durant la Guerra Civil per l’exèrcit republicà. Aquest element defensiu, que havia format part de l’estratègia militar del tinent coronel i després general, José Brandaris de la Cuesta, per protegir Menorca en un moment clau de la història contemporània, fou enderrocat en el mateix procés. Un fet especialment greu, ja que aquell bé no pertanyia ni a Costes ni al propietari de la finca de Son Àngel, sinó presumiblement al Ministeri de Defensa. Amb la seva desaparició, Menorca perdia també un testimoni físic de la seva memòria militar i del paper que jugà en el conflicte de 1936-39.

La destrucció de les casetes de Ses Fontanelles representa, idò, un doble fracàs. Per una banda, l’abandonament d’un llegat etnològic vinculat a la mar i a la vida marinera; per l’altra, la negligència en la protecció d’un patrimoni històric de primer ordre. Allà on abans hi havia vida, germanor i memòria, avui només queda un indret despersonalitzat, desproveït de les petjades humanes que li donaven sentit.

Ses Fontanelles era molt més que un port de refugi: era un espai de vivències, de convivència intergeneracional i de transmissió cultural. Avui, amb les casetes desaparegudes, tot aquest univers ha quedat reduït a records i fotografies. I és que la pèrdua no és només material, sinó també emocional. La desaparició d’aquest indret ens recorda que, si no s’actua amb visió i sensibilitat, altres racons de Menorca poden córrer la mateixa sort: perdre per sempre la seva ànima marinera.