“L’excés de compassió és senyal de supèrbia.”
He volgut començar amb aquesta frase perquè la tingueu present en llegir la ressenya. De qualque manera és l’eix de la novel·la. Donar-ho tot, de Jordi Boixadós.
Anem ara a l’argument. Amb poc més de seixanta anys, retirat en un poble d’Occitània, el protagonista rep una visita inesperada que desfermarà els records que havia maldat per oblidar: la música amb en Tomàs, un jove brillant assetjat per les ombres del seu propi cervell; l’amor i la passió amb l’agosarada Eugènia i, sobretot, el fill a qui mai no ha pogut adreçar-se com a pare.
En primer lloc, us he de deixar clar que aquesta sinopsi, tot i ser traslladada literalment de la contracoberta del llibre, no fa justícia, ni de bon tros, a tot el que podreu trobar a la novel·la. També és cert que anar més enllà pot malmetre el plaer de llegir-la. Aleshores, tot i que procuraré ser molt curós, intentaré fer-vos conèixer un poc més de l’obra. Potser així entendreu que m’hagi fascinat.
Estructurada a partir de dos plans temporals que s’alternen en la narració, el protagonista ens explica la seva vida en primera persona. Si el relat del present, al llogaret alvernès, transcorre al llarg d’unes poques setmanes; el del passat ens fa viure dècades.
Malgrat que em costa definir-la, us podria dir que és una novel·la de personatges i sentiments. Personatges que se’t fiquen a dins, sentiments que no pots deixar de compartir. Tot plegat, una veritable meravella. D’aquesta lectura en surts tocat, i potser aquesta és la millor descripció que en puc fer. De fet, d’això va la bona literatura.
Si més no, tot i que no vull esventrar la novel·la i, per tant, resultaré críptic, us he de dir que per sota de les relacions que estableix el protagonista i que ens són exposades i minuciosament analitzades, hi ha la història d’un amor -potser per alguns una obsessió- que, trencat abans d’hora, marcarà per sempre més la seva vida. M’ha impressionat com Boixadós aconsegueix que el dolor de la pèrdua tenyeixi de gris cada vivència. Una veu vellutada que s’estavella ho afecta tot. I per sobre d’aquesta ferida una relació tempestuosa, una altra de plàcida i un cert misteri que intriga i desassossega fins a l’inesperat, emotiu i ben travat desenllaç. No aniré més enllà, només afegir que estimar és el més polisèmic dels verbs.
Tanmateix, i això és cabdal, la novel·la sencera no deixa de ser un enlluernador exercici d’introspecció. Els fets que se’ns narren, i són molts i intensos, passen pel tamís, per l’anàlisi que en fa el protagonista. Així en sorgeixen imatges, gairebé líriques, d’una enorme força. En podria posar molts exemples, permeteu-me’n un:
“La fredor no responia a cap animadversió entre nosaltres; se’ns havia ficat a dintre i no podíem fer-hi res.”
Per altra part, Donar-ho tot és també el retrat d’una època. Que coincideixi, si fa no fa, amb la meva, sense dubtes que m’ha resultat engrescador. Tanmateix, qualsevol lector, tingui l’edat que tingui, no podrà evitar sentir-se atrapat per la història. La intensitat ve acompanyada de versemblança alhora que el domini narratiu de l’autor és prodigiós.
He d’anar acabant i ho vull fer amb unes senzilles paraules de la novel·la. Us semblaran poc significatives, però en llegir-la ho entendreu.
“Mentre visquem hi haurà temps.”
