C.M / Ciutadella – Un castell sense hereus al Principat de Mònaco, joies amagades en calaixos polsegosos, palaus que semblen escenaris d’un film antic, finques rústiques que dormen en l’oblit, col·leccions immenses d’obres d’art, cases… Testimonis silenciosos d’una riquesa secular que espera que algú desxifri els seus secrets i en reivindiqui la propietat. Aquesta no és una novel·la de Dumas: és la història real d’Esteve Desclaux, l’empresari francès del segle XIX que va teixir un imperi al cor de la Mediterrània i que va emparentar amb la societat benestant de Maó.
Els papers vells de parròquia, escrits amb tinta descolorida, amaguen secrets que valen milions. Ara, dues dones es disposen a sacsejar els arxius i els tribunals per demostrar que són les dignes i legítimes hereves d’aquest llegat fabulós. Una, resideix a Mallorca; l’altra, a Lausana, la ciutat suïssa que s’escampa en terrasses sobre el llac de Ginebra, entre aigües tranquil·les i turons que abracen el cel. Ambdues asseguren tenir la clau documental que les vincula a Esteve Desclaux, el cavaller de Figeac, al sud de França, i volen obrir les portes d’aquest patrimoni extraordinari que fins avui només era matèria de rumors i papers groguencs.
Una identitat misteriosa
Però rere cada joia hi ha un registre, i rere cada registre, un interrogant. Qui era, en realitat, Esteve Desclaux? Tot fa pensar que es tracta d’un empresari francès del segle XIX que es dedicà a la navegació, encara que altres investigacions assenyalen que va ser un general acabalat que s’exilià a Menorca, on arrelà i, l’any 1807, es casà amb una de les dames més distingides de la societat menorquina, Maria Umbert Taltavull.
Les dues presumptes descendents del misteriós cavaller Desclaux han posat en mans del despatx Osuna, de Sevilla -famós pels seus litigis en matèria de paternitat i dret hereditari- la investigació patrimonial de la fortuna familiar. És, de fet, el mateix bufet d’advocats que representa la dona de Màlaga que assegura ser filla il·legítima del noble José María Olivar Despujol, de Davant L’Església, un cas pendent tan sols que es fixi la data del judici.
El despatx Osuna, referència en herències internacionals, lidera una recerca que travessa fronteres. L’equip explora testaments, registres i documents notarials, amb especial atenció a Menorca, on Desclaux va concentrar una part de la seva riquesa.
Les dues reclamants han posat en marxa un procés que posa en joc una herència d’esplendor. L’advocat que les representa, Fernando Osuna, assenyala que malgrat l’immens patrimoni que va generar Desclaux, les seves clientes no n’han obtingut cap benefici. Això no obstant, asseguren disposar de prou documentació per acreditar la seva filiació amb el ric francès que, pel que sembla, va tenir només un fill amb la seva esposa Maria Umbert. Alguns hereus van renunciar a la seva part en morir l’empresari, mentre que altres no van deixar descendència, obrint la línia colateral i permetent que l’herència passés a altres familiars, segons la informació amb què compta, l’advocat.
Investigació en marxa
El despatx Osuna, referència en herències internacionals, lidera una recerca que travessa fronteres: Espanya, França i Mònaco. L’equip explora testaments, registres i documents notarials, amb especial atenció a Menorca, on la família Desclaux va concentrar una part de la seva riquesa. Les primeres investigacions apunten que alguns béns podrien haver estat apropiats sense dret legal, mentre altres han quedat oblidats en un buit registral que dura més d’un segle. Una fortuna mig amagada, esperant ser recuperada. “El que farem”, anuncia Fernando Osuna, “és un rastreig, una investigació per comprovar si, en alguna de les transmissions de cases, palaus o terrenys rústics, apareix alguna irregularitat, alguna anomalia, alguna disfunció. No es pot descartar que la prescripció adquisitiva hagi pogut operar en perjudici de les meves clientes”. En el seu treball de gos detectiu, el despatx d’advocats no pensa escatimar mitjans: “És una tasca que estem fent a través de registres de la propietat, testimonis i historiadors”.
Fernando Osuna: “Farem un rastreig, una investigació per comprovar si, en alguna de les transmissions apareix alguna anomalia, alguna disfunció. No es pot descartar que la prescripció adquisitiva hagi pogut operar en perjudici de les meves clientes”
El precedent: 1960
No és la primera vegada, de fet, que la fortuna dels Desclaux encén expectatives. Ja fa seixanta-cinc anys que dues famílies mallorquines ho varen intentar, com testimonia el Diari Baleares del 12 de febrer de 1960, però l’embull de registres, l’ambigüitat dels llinatges i la manca d’escriptures clares van fer impossible traçar una línia successòria neta. La reclamació encetada per José Munar Servera i Maria Luis Janer Mas, que asseguraven ser hereves universals de l’empresari o general francès, va quedar, finalment, en no res.
Tenint en compte les pistes que proporcionava el periòdic illenc, del matrimoni entre Esteve Desclaux i Maria Umbert va néixer un fill, Esteve Desclaux Umbert. Aquest, al llarg de la seva vida, es va casar amb Catalina Umbert Victory, amb qui va tenir un total de tres descendents. Segons informava la capçalera arran de la reclamació de les dues famílies mallorquines, a més de la fortuna acumulada per l’empresari francès, existia una segona herència procedent d’un dels seus nebots. En ambdós casos, indicava la notícia de l’època, aquestes herències continuaven retenides.
Un llegat embolcallat de preguntes
Ens trobam davant una fortuna maleïda? Una llegenda familiar? O el cas de successió més embolicat de les Illes? La història dels Desclaux ho té tot per ser un thriller patrimonial.
Però, què en sabem, del cert? Les pistes, fragmentades com peces d’un trencaclosques, condueixen a Maó. Allà, entre escriptures i casaments, comença la veritable història. Una història que, com tota bona trama, és plena de nusos.
Els genealogistes treballen amb guants de seda: cada document és una bala de plata contra el dubte, però la feina encara resta per completar.
Els llibres parroquials de Maó registren un casament el 1797 entre Esteve “Esclaux”, fill d’Enric i Maria Joana, i Joana Rosa Pons Mascaró. Sembla que aquest matrimoni, conclou l’expert en genealogia Antoni Tudurí, no tingué fills. Posteriorment, aquest Esteve “Desclaux” -ara amb “D”- Bourgade es tornà a casar a Maó el 1812 amb Maria Anna Umbert Taltavull, amb qui tingué almenys un fill, de nom Esteve Enric Desclaux Humbert, nascut probablement el 1813, que acabaria establint-se a Mallorca amb Rosa Mayol, ja que a Maó no se’n guarda l’acta de casament.
Per altres arbres del Geneanet, consta que aquest matrimoni Desclaux-Mayol va tenir, almanco, un fill de nom Esteve Josep Ignasi Lluís Desclaux Mayol, nascut el 1834, que hi ha indicis per pensar que morí a conseqüència del part. Doncs bé, aquest Esteve Desclaux Mayol es va casar el 1845, no sabem on, amb Francisca Bauzá Escules, amb qui va tenir 5 fills: Esteve (1866), Llorenç (1877), Antoni (1879), Francesca (1884) i Pere Ricard (1886-1961). Aquest darrer consta mort a Lausana, i era comerciant d’una peixateria.
Un dilema enrevessat
Mentrestant, un altre Desclaux -Josep Desclaux Fracail -també de Figeac- es casava el 1809 a Maó amb Joana Anna Umbert Orfila. Aquest Josep és, per tant, francès, com Esteve, però els noms dels pares són diferents; per tant -conclou Antoni Tudurí- podrien ser parents, però no germans. D’altra banda, encara que les dues núvies són Umbert (Humbert) de primer llinatge, la tasca investigadora de Tudurí no ha trobat, de moment, cap parentiu directe, tot i que n’hi podria haver una d’indirecta. El principal dilema rau en el fet que aquests dos Desclaux, Esteve i Josep, es van casar amb dues Umbert, una Taltavull i l’altra Orfila, que no eren parents directes entre si.
Ja tenim el desori en marxa: dos homes del mateix origen francès, dues dones Umbert (o Humbert) sense parentiu directe, i un joc de miralls de cognoms que, segons l’expert, que ha fet tota aquesta recerca, podria haver donat lloc a dues descendències paral·leles: els Desclaux Taltavull. És clar que potser entre la paperassa de l’Arxiu Diocesà de Menorca s’hi puguin trobar més pistes.
Una fortuna maleïda? Una llegenda familiar? O el cas de successió més embolicat de les Illes? La història dels Desclaux ho té tot per ser un thriller patrimonial.
Aquest rastre, com a mínim, és el fil conductor més ferm per desentrellar el misteri. Però la recerca continua: qui posseeix la paciència i la documentació adequada podria, finalment, posar nom i cognoms als hereus d’un dels patrimonis més enigmàtics, com hem vist, de la Mediterrània.
El fil dels llinatges és tan fi que qualsevol error pot trencar-lo. Els genealogistes treballen amb guants de seda: cada document és una bala de plata contra el dubte, però la feina encara resta per completar.
Mentre els advocats preparen les seves al·legacions, els arxius parroquials i notarials esdevenen escenari de la batalla silenciosa per aquesta herència fastuosa. Si algun dia, algú aconsegueix provar la seva sang, els murs del castell de Mònaco deixaran de ser muts. Però fins aleshores, la fortuna Desclaux continuarà sent un mite de la Mediterrània. En el fons, les dues dones que avui reclamen el llegat escriuen, potser sense saber-ho, el pròxim capítol d’una saga familiar que dura més de dos segles. El temps dirà si la història d’Esteve Desclaux i el seu immens tresor és una llegenda que s’esvaeix en els arxius o una mina d’or a punt d’explotar.
