Crec que hi ha tres tipus de persones. Aquelles que volen arreglar el món i aquelles que, abans de voler arreglar el món, que també el volen arreglar, volen arreglar-se a elles mateixes, arreglar el seu entorn i, a partir d’aquesta base de piràmide invertida, provar d’arreglar les avaries personals i emocionals que es vagin trobant durant el seu llarg i espinós camí que mena, com el carrerany de rajoles de la història del Mag d’Oz, a aquest ens abstracte i poc definit que coneixem com a món; el tercer grup el formen les persones que no es volen arreglar a elles mateixes ni, per suposat, arreglar el món. Jo, com que som fill de constructor, de mestre de cases -ai, que mal vas fer Mateu amb la paràbola de les dues cases; una fent tentines damunt l’arena i l’altra enfilada sòlidament damunt la roca!- som dels segons. Primer intentar arreglar-te a tu mateix. És com el consell que et donen a la cabina de l’avió abans d’iniciar el vol per damunt els núvols que et durà -l’avió és el mitjà de transport més segur a pesar que és el mitjà de transport, no és el meu cas, que més terror provoca-: primer posa’t la mascareta d’oxigen i, només després, ajuda a posar-se la mascareta als altres. Aquesta convicció personal és molt sòlida, però una de les coses que m’agraden més del món és que és heterogeni i variat i, com diu aquell, mai no ens avorrim amb tants de punts de vista i maneres diferents de mirar, de comportar-se i d’actuar. Com dic, primer va ser Mateu, després van ser els capellans i catequistes que em van transmetre Mateu i, després, va ser l’exemple de mon pare a l’hora de la construcció de les cases. Per aquest motiu, quan era al·lot, em va descol·locar un segon missatge impregnat de religiositat i d’ideologia política perversa que em venia de l’únic mitjà de comunicació de la dictadura i de l’església. Les beates, les seves representants femenines a la Terra, organitzaven tómboles per ajudar als xinets o als negrets de l’Àfrica tot fent servir imatges de fillets afamats amb només pell i ossos i una esperança de vida ínfima. A Ferreries la impulsora d’aquest moviment era na Laieta Allès, una dona fadrina, menuda, hiperactiva i sempre somrient tret de quan entrava en còlera. Vivíem en una dictadura, la majoria de famílies eren pobres de solemnitat, no teníem llibertat ni d’opinió ni d’expressió, les presons estaven plenes per motius ideològics, s’executaven els opositors al règim al garrot vil però a l’altra banda del món hi havia persones que estaven encara pitjor. Era un consol per als ciutadans i aquí residia la perversió del missatge. Primer arreglarem la fam a Biafra -em va quedar aquest nom geogràfic-, anirem descendint i, quan toqui arreglar els nostres problemes propis, ja ens haurem mort o estarem massa cansats per dedicar-nos-hi. Com que la transició d’una dictadura a un estat democràtic no va existir, només va ser un perdó general o, per dir-ho a la manera de Lampedusa, un petit canvi perquè tot continués igual, l’Espanya actual ha heretat aquesta tàctica militar de camuflar els problemes interns amb els problemes externs que sempre existiran en una o altra part del món. Mentrestant, el comandant de l’avió, a punt d’entrar en la somnolència i de caure en la inconsciència per manca de l’arribada d’oxigen al cervell per haver ajudat els passatgers a posar-se la mascareta abans que posar-se-la ell, va pilotant l’aparell a la dictadura virtual de la meva infantesa.
ARREGLAR. Compondre, resoldre bé una cosa que estava embullada.
