Una història d’amor en temps de guerra. Amb aquesta frase podríem definir centenars de novel·les, esclar, però us assegur que gairebé cap és com aquesta. In memoriam, d’Alice Winn.
Són molts els motius pels quals he gosat fer aquesta afirmació inicial, tanmateix, si n’hagués de destacar un seria la mestria amb què ens fa viure la complexitat de les relacions humanes.
No se’ns estalvien, ni fer-hi prop, els horrors de la guerra. Ans al contrari, ens immergim de ple en les ferides, les mutilacions, la por i l’odi, la mort. No s’hi obvia ni un gram de l’espant. Així i tot, el feble fil que teixeix i lliga les vides es manté subtilment inalterat al llarg de la narració. És això, en el meu humil parer, el més gran encert i la diferència distintiva d’aquesta excel·lent novel·la.
És hora, llavors, de donar-vos a conèixer l’argument. És 1914 i milers de joves són cridats a files per lluitar en la Gran Guerra. Entre els que s’allisten com a voluntaris i són nomenats oficials en Henry Gaunt i en Sidney Ellwood, així com la resta dels seus companys de Preshute, un exclusiu internat anglès. Enmig de la massacre en Gaunt i l’Ellwood viuran el desig i l’amor sense saber si hi haurà un demà.
Crec que ara és el moment oportú de fer algunes apreciacions generals. En primer lloc, les descripcions del món tancat dels internats anglesos de l’època, farcits d’una enrevessada barreja de violència, classisme, tòpics bèl·lics, homoerotisme i cultura clàssica, són insuperables. Així el contrast entre aquest entorn idíl·licament kiplingnià i la crua realitat de les trinxeres és absolutament esfereïdor. Passem de les odes patriòtiques als cossos esventrats.
En aquest sentit, hi trobem un altre element subjacent al llarg de la novel·la. Una societat profundament injusta en la que les elits tenen tot de privilegis començarà a morir als camps de batalla de Flandes i França. I allí també la moral victoriana, basada en l’aparença i l’ocultació, inicia el seu lent però imparable declivi fins a la desaparició. Després de tanta sang vessada, i de tanta incompetència nascuda de l’orgull, res pot tornar al seu lloc. Un nou món s’albira, ni que sigui tímidament, a l’horitzó.
Fins aquí us he anat comentant el contingut de la novel·la. Tanmateix, aquesta no seria tan emotivament efectiva sense una estructura acuradíssima que combina el cru i detallat relat d’un narrador omniscient amb tot un seguit d’obituaris, panegírics i llistats de baixes en combat. Un altre cop el contrast és aclaparador.
Així mateix, no vull deixar de dir-ho, Winn exposa, amb tanta versemblança com tendresa, els sentiments, els dubtes, les il·lusions, les fal·làcies, els mites interioritzats d’una generació de poc més que adolescents que en un tancar i obrir d’ulls passaren de llegir balades heroiques a respirar gasos asfixiants.
I després de l’infern, què? Naturalment, és una pregunta retòrica que no contestaré. De fet, cal llegir In memoriam per esbrinar-ho. Només us puc oferir, per tancar la ressenya, una cita textual.
“No et sembla injust que els nostres pares hagin pogut gaudir de tota la seva vida sense viure una cosa així?
Han estat enfeinats aixecant el món que ens ha portat fins aquí.”
