La població de Ciutadella, des del segle XVI fins l’any 1865 va sofrir una sèrie d’impactes polítics, econòmics, institucionals i sanitaris que minvaren considerablement el desenvolupament vegetatiu de la seva població, que suposaren una constant minva del nombre dels seus habitants.
Durant el segle XVI, i degut al saqueig turc de 1558, la vila de Ciutadella va perdre uns 4.000 habitants, entre homes, dones i infants, que foren portats majoritàriament a les poblacions costaneres de Turquia, quedant reduïda la població menorquina a la mínima expressió. En el segle XVIII, durant la dominació britànica, nombroses famílies de menorquins nobles i il·lustrats (comerciants, procuradors, notaris, escrivans, etc) es desplaçaren a la ciutat de Llevant per residir a la vila de Maó i crear la majoria dels seus negocis devora les oficines i organismes de poder governatiu anglesos.
Durant la dominació anglesa, un aventurer de nom Trumbul s’emportà a la Costa de los Mosquitos (actual Cabo Cañaveral – Florida EE UU) uns 1.400 menorquins per iniciar unes plantacions a final del s. XVIII. Integrada Menorca novament a la Corona Espanyola, la manca d’una indústria que absorbís la mà d’obra que anualment es generava la població, i l’amenaça de l’Estat Espanyol de cridar a files els joves menorquins que, des de sempre, havien estat exempts de prestar el servei d’armes, va motivar un allau de desercions i l’eixida de nombroses famílies menorquines al nord d’Àfrica (principalment a les poblacions d’Alger i Fort de l’Eau) on crearen barris propis en aquelles localitats, sota la sobirania del Protectorat Francès, a partir de 1830.
La manca de treball i d’altres possibilitats, va propiciar la sortida de nombrosa població menorquina també en direcció a les illes de Cuba, Puerto Rico, i als estats del Paraguai i l’Argentina, encara que el posterior retorn d’alguns menorquins enriquits en terres caribenyes, varen ser capaços de fixar una incipient indústria sabatera a Ciutadella, a partir dels anys cinquanta, gràcies a les iniciatives d’alguns industrials ciutadellencs com Jeroni Cabrises i Caymaris i Pere Cortès.
S’ha de dir que, durant la primera meitat del segle XIX, l‘Estat Espanyol va dictar una sèrie de lleis i ordenances que repercutiren negativament sobre la població de Ciutadella. La Llei d’aranzels, publicada a principi de novembre de l’any 1841, inhabilitava el port la localitat, impedint que els vaixells arribats de l’estranger poguessin atracar i descarregar al port de Ciutadella. Evidentment aquesta llei suposava l’ofec comercial i econòmic de la població, per quan l’únic port hàbil per a tals efectes era el port de Maó.
En vista de les negatives repercussions que tal mesura suposava, el Consistori de Ciutadella es dirigí a la “Junta Suprema de Salvación de Baleares” per exposar els greus inconvenients que suposava la llei, demanant la seva derogació i la ràpida habilitació del port.
L‘exposició presentada per l’Ajuntament (12 de novembre de 1841) dirigida a S. M. la Regent del regne, argumentava que la vila de Ciutadella quedava postergada amb relació de la vila d’Alcúdia (Mallorca) la qual comptava amb una menor matrícula d’homes i vaixells (9 mariners i uns pocs llaüts de pesca), quan la vila de Ciutadella tenia una matrícula de 395 mariners i 16 excel·lents vaixells de comerç, raó per la qual es demanava la seva rehabilitació, com a port de 3ª classe, és a dir, amb el dret d’exportar, de rebre comerç exterior i de cabotatge.
La decidida intervenció del Baró de LLurich (21 VI 1843) davant la Junta Suprema de Salvación de Balears es va aconseguir el que es pretenia, però no fou fins el 4 d’agost de 1843 quan els Sr. Cristòbal Sans notificava a l’Ajuntament la seva rehabilitació, amb les mateixes condicions que tenia abans (de 4ª classe). Malgrat aquesta inicial notificació, el Consistori va haver de gestionar alguns punts, sobre aquest assumpte, per convertir-la en definitiva fins el mes d’abril de 1844.
És evident que la inhabilitació del port durant més de tres anys fou un cop important pel comerç marítim particular de Ciutadella, que va fer desviar alguns interessos comercials cap a altres indrets. Un cop obtinguda la rehabilitació del port, el 21 de juliol de 1845 es demanava a la Diputació Provincial els permisos necessaris per procedir a la neteja i dragat de la rada.
Rehabilitat el port, eren necessàries dues actuacions molt importants per la ciutat. Aconseguir finançament per dragar el port, a fi de fer-lo més capaç i d’una major cabuda, i sol·licitar llicència per a la construcció d’una caseta sanitària per ubicar els controladors de Sanitat, encarregats de la vigilància i desinfecció de les tripulacions arribades a la cala. Era una mesura que evitaria contagis, i que s’aconseguí mitjançant la Reial Ordre de 19 de juny de 1846.
Continuará…
