Molts avui diem que vivim temps incerts, que sembla que els pilars que durant segles han sostingut les nostres societats van perdent força. Diem que Occident, on creiem haver conquerit progrés i avenços inqüestionables, ens posa davant nostre una factura alta: soledat, famílies fragmentades, valors que desapareixen i una forma de vida centrada únicament en el “jo”.
Les conseqüències de tot açò són evidents. La soledat es multiplica i les infermetats mentals creixen. L’informe “Laicidad en cifras”, elaborat por la Fundació Ferrer i Guàrdia, ofereix una mirada detallada sobre les tendències de secularització, religiositat i laïcitat. Les persones joves són les protagonistes d’aquest canvi. Més del 57% de joves d’entre 18 i 24 anys es declaren no religiosos, front el 20% dels majors de 75 anys.
A l’àmbit educatiu, la religió perd terreny. El 42,6% de l’alumnat de Primària i el 45,9% del d’ESO opta per activitats alternatives. A Batxillerat, aquesta xifra supera el 66%. Catalunya, el País Basc i les Illes Balears són les comunitats on més estudiants elegeixen no cursar l’assignatura de religió. Aquestes informacions confirmen que la societat espanyola, i la nostra més immediata, avança, i d’una manera desigual, cap a una societat més laica.
Quan Lola Josa a “El Ciervo, nº 813, sep/oct 2015, demana al teòleg Juan José Tamayo, hereu d’una sòlida tradició d’humanisme cristià, si la supervivència de la humanitat depèn d’un alliberament espiritual, respon citant al filòsof francès André Sponville: “L’espiritualitat és l’aspecte més noble de l’ésser humà, és la seva funció més elevada”.
Tot i així, Tamayo afirma que l’espiritualitat no pot aïllar-se d’altres dimensions. Desvinculada de la corporeïtat desemboca en espiritualisme; desconnectada de la raó, acaba en sentimentalisme; buida de pràctica, acaba en passivitat; desarrelada de la història, es converteix en evasió de la realitat; sense compassió en les víctimes es queda en la inhumanitat; sense horitzó utòpic acaba en fatalisme; sense comunicació en les altres persones es torna individualisme; sense amor, com afirma Pau de Tars, és converteix en una campana que sona per sonar.
Hem de descobrir i reconstruir l’amor a la mística que descobrim llegint Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús. Fou la mística que els conduí a transformar la vida religiosa. Sant Joan de la Creu creava incomoditat per la seva actitud front el poder i per la seva opció a favor dels més vulnerables. Ells van ser capaços de suportar amenaces i tortures per a impulsar i consolidar una reforma. Prou ho llegim al llibre de Pedro Miguel Lamet “La noche enamorada de san Juan de la Cruz”.
Han sigut els místics que han ressuscitat la importància de l’espiritualitat front les crisis viscudes al llarg de la història.
Ja ens convé aixecar els ulls de les diverses pantalles i demanar-nos pel legat que deixam si deixam de banda el gust per l’espiritualitat. Els joves, millor dit tots, necessitam referents, figures amb principis i amb una mirada humanista capaç d’orientar-nos cap a una vida en sentit. No deixem de banda l’espiritualitat, l’ànima de la religió. L’ésser humà no és sols cos, també és ànima, també és esperit. Si no donam importància a l’esperit, vivim incomplerts, desorientats, vulnerables.
Hem de recuperar l’essencial. El progrés material ha de seguir, però no pot ser a costa de despullar-nos de l’espiritualitat. Hem d’integrar cos i esperit, ciència i saviesa. El que en el fons més ens interessa aconseguir és una vida que valgui la pena ser viscuda.
