Seré cursi o, més perillós encara, seré sentimental, i desvetllaré el secret de Shakespeare que trescava a la vorera del precipici sense caure mai al buit però sense deixar mai una franja de seguretat convençut de les pròpies habilitats motores i de la perillositat suïcida d’un funambulista: el dia que havien d’operar la meva germana Roser d’un tumor al pit van acabar d’esclatar -color caoba refulgent- els gínjols al ginjoler; van néixer més peixos vermells al safareig d’aigües honestes i, aquí el miracle que la primavera d’hivern ens tenia reservat amb connexions amb el més enllà, van florir les primeres roses de la temporada al roser de tendreses antigues que va sembrar, fa dècades, ma mare. I, mentre na Roser pujava a trenc d’alba les escales de marès franquejades pel baladre envejós de poms rosats amb companyia de na Maria, a la recerca del cotxe que les dugués a l’Hospital Mateu Orfila, amb el cap cot, va descobrir els ànims amb forma de roses de perfum ancià: “Força, Roser. Te’n sortiràs de la mateixa manera que me’n vaig sortir jo”. I el bisturí va esqueixar la carn, les venes van deixar fluir la sang, encarnada com els gínjols madurs, roja com els peixos de colors, vermella com les roses antigues que expel·lien un perfum que ens unia per sempre perquè havia estat olorat -sí, la mateix sentor; aquella i no cap altra- per persones estimades que ens han deixat després de construir amb les seves pròpies mans un món que hem heretat només per viure’l de manera temporal en aquesta transmissió entre generacions que no s’aturarà mai. I l’operació va ser un èxit -ai, em sap greu per madona, l’amo en Xec de s’Ullastrar- i, el mateix dia, una mica tumefacta, feia el camí invers, una davallada flanquejada per l’aigua del safareig amb els peixos de colors, amb els gínjols llisos i compactes com la fusta de mòguin i, en especial, de les roses oloroses que a la nit es tancarien per tornar a obrir-se ensoldemà a trenc d’alba perquè aquesta és la naturalesa de les flors -ai, Petit Príncep, com et va costar d’entendre!-, si més no dels rosers encarnats de la nostra modesta propietat. Ara només resta confiar en el procés de recuperació i encomanar-nos a santa Àgueda, ja sense castell ni muntanya ni tampoc figura i estampa, segrestada impunement al Museu Militar, i també en els metges i cirurgiana que ha fet una feina precisa i preciosa; excepcional. I, mentre transcorre el temps com un vent de curació clement, he llegit als mitjans de comunicació que hi ha una exposició, 25 d’anys de vida amb Alba, que acaba aquest 18 d’octubre, a la sala Sant Antoni de Maó, dels fotògrafs Toni Vidal i Gemma Andreu -dos professionals de dalt de tot i amics admirats que m’han fotografiat en més d’una ocasió- que dignifiquen amb les seves instantànies el càncer de mama i, com molt bé diu Toni Seguí, un altre soldat reclutat pel camí de la cultura dinàmica i amb sentit, cadascú ho ha fet a la seva manera: “Vidal retrata la dignitat de la dona amputada, mentre que Andreu subratlla la seva normalitat”. I és que després de la recuperació és necessari un recolzament a les dones que s’han vist afectades per aquest mal, un espai de trobada i de comunió femení per tal de recuperar-se a nivell psicològic o emocional. I aquest lloc es l’Associació de Dones Afectades de Càncer de Mama de Menorca.
ALBA. La primera claredat del sol ixent o el moment en què la llum del sol comença a aclarir l’horitzó.
