Dintre de l’espai urbà de Ciutadella, durant aquella primera meitat del segle XIX s’hi allotjava una població d’uns 7.000 habitants, la majoria assalariats i mariners, i en el seu terme un gran nombre d’homes dedicats a activitats agràries i ramaderes, ocupats en els nombrosos llocs i possessions de Ciutadella. Altres, una minoria, eren ocupats en activitats artesanals, però disposats a manejar el càvec i la falç quan demancava la feina de les fàbriques de calçat, única indústria existent a la població que s’havia implantat, a mitjan segle, a iniciativa d’alguns emigrants retornats de terres caribenyes (Habana – Cuba). Altres, més necessitats, es dedicaven a les tasques de construcció d’habitatges, a l’adob i esment dels carrers de la vila i a la reparació del camins veïnals del terme.
Durant la primera meitat del segle, el creixement de la població de Ciutadella va ésser reduït, i en alguns anys recessiu, malgrat haver-hi un alt índex de natalitat i haver demancat ostensiblement la mortalitat infantil. Segons opinió de J. Cavaller Piris, les principals causes que minvaven i frenaven el creixement demogràfic eren variades, de manera que entre totes elles el creixement vegetatiu de la població quedava estancat.
Alhora d’indagar les causes que motivaren l’eixida d’una nombrosa població menorquina a les localitats del nord d’Àfrica són complexes. A una pregunta feta, a requeriment de les autoritats polítiques de la província, demanant una explicació de tal fenomen, les respostes varen sortir d’una reunió, celebrada a la vila d’Es Mercadal (1 maig de 1843), de tots els alcaldes dels municipis.
Els caps dels municipis consideraren que una de les principals causes de la decadència i abatiment en que estava sumida la població menorquina era deguda a dos factors econòmics: la primera, la manca d’una indústria que millorés el nivell de vida de les famílies, i la reducció gradual del comerç amb l’exterior. Per consegüent, les raons que impulsaven la gent a emigrar eren les ànsies d’obtenir una ocupació que els permetés sortir de la misèria.
Una altre raó, considerada en aquells moments com una de les principals, era el temor de la joventut masculina de ser obligada a prestar el servei d’armes als exèrcits espanyols. Una prestació militar de la que el menorquins s’havien estat exempts fins l’any 1818, en que es va procedir al primer sorteig d’una quinta. La repetició d’aquelles cridades a files crearen tal rebuig que molts decidien anar-se’n malgrat ésser declarats pròfugs i perseguits per tot l’Estat espanyol i les possessions d’Ultramar. D’aquesta manera les terres algerines, ara sota el domini francès des de 1830, varen ser la taula de salvació per una gran majoria.
En aquella nova colònia francesa, la laboriositat dels menorquins va permetre que molt prest fossin ocupats en diferents oficis, amb els quals aconseguiren uns guanys que els va permetre sortir de l’estat d’angoixa en que estaven sumits, convertint-se molt pres en un poderós reclam. També hi ha que dir que el govern francès va acollir molt favorablement aquell flux migratori per poblar la nova colònia, amb persones afins al seu ideari religiós i ètnic.
Segons dades estadístiques, des de 1830, la població menorquina havia minvat un 30% degut a les migracions, la majoria famílies i gent jove, el que suposava un envelliment de la població en totes les localitats. Així, els ajuntaments deploraven la manca de treballadors per assolir les feines del camp, es queixaven de veure minvar els ingressos municipals a falta de contribuents, i d’una major càrrega ciutadana pels residents.
A tota aquesta situació els Consistoris apuntaven que la mesura més encertada seria “la autorización de redimir la suerte de los soldados mediante el pago de 2.400 reales de vellón, entregados a las arcas nacionales”. Però hi ha que considerar ¿Qui podia pagar aquella suma per quedar exempts del servei d’armes si no hi havia possibilitat d’estalvi mitjançant un treball digne? Tan sols els fills de les famílies benestants es podrien acollir a aquella normativa; la resta quedava obligada a ser sortejada o a emigrar.
LA POBLACIO DE CIUTADELLA SEGONS EL CENS GENERAL DE 1860
Segons el Cens General efectuat a tota Menorca l’any 1860, l’illa tenia una població de 37.262 habitants, dels quals 7.230 estaven censats a Ciutadella.
La seva distribució, segons el seu estat civil:
| Homes | Dones | |
| Fedrins/ es | 2.125 | 2.244 |
| Casats / des | 1.142 | 1.157 |
| Viudos /es | 148 | 414 |
| Totals | 3.415 | 3.815 |
La distribució per sexe i edat era aquesta:
| Per edats | Homes | Dones |
| Menors d’un any | 95 | 90 |
| D’un a 20 anys | 1.513 | 1.527 |
| De 21 a 40 anys | 848 | 1.081 |
| De 41 a 60 anys | 673 | 812 |
| De 61 a 80 anys | 273 | 257 |
| De 81 a 95 anys | 28 | 33 |
| Totals | 3.430 | 3.800 |
Segons el seu grau d’instrucció
| Homes | Dones | |
| Saben llegir i escriure | 947 | 476 |
| Saben llegir però no escriure | 122 | 225 |
| No saben llegir ni escriure | 2.346 | 3114 |
| Totals | 3.415 | 3.715 |
Entre la població activa i passiva cal ressenyar:
Jornalers que treballaven en el camp – 946 jornalers
Artesans – 554 obrers
Rendistes – 900 persones
Eclesiàstics – (72 sacerdots i 22 monges ) 94 persones
Mestres d’ensenyança – 7 (entre homes i dones)
Escolars (fillets) – 323
Escolars (filletes) – 142
Pobres, cecs, sords i muts – 123 persones.
Metges i cirurgians – 9
Advocats i notaris – 11 persones
Industrials – 8
Persones dedicades a servei domèstic – 274
Comerciants – 28
Farmacèutics – 3
Transportistes – 140 treballadors.
(Anotacions extretes del Tom I p. 517 i ss. de al Història inèdita de Rafel Oleo i Quadrado.) A vegades resulta difícil fer quadrar les dades que es recullen d’estadístiques anteriors a 1860. Són imprecises i poc exactes. Basta comprovar en aquesta els resultats obtingut amb les sumes de la població civil i la distribució de sexe i edat.
