Balearia, Ciutadella - Barcelona Advertisement
Hauser & Wirth Tardor

L’oncle rabelesià Per Raymonde Calbo Laffitte

Així com vaig esmentar a un article anterior titulat “comentari literari” un dels llibres que no em cans de tornar a llegir es titula “La minyonia d’un infant orat”.  Una obra de mossèn Llorenç Riber que va néixer  a Campanet (Mallorca) l’any 1882 i hi va morir  el 1958. Un llibre deliciós de prosa noucentista sàvia i alhora tendra. Un dels capítols que trob molt graciós està dedicat als seus 3 oncles i aquí vull reproduir la descripció que fa del que va qualificar com l’oncle   “rabelesià”.

-“L’oncle rabelesià era l’oncle Manuel. El seu renec usual era aquest: “Mal-viatge el qui fa panses, com no ho fa tot vi”. Si n’engoli de vi negre, aquell ventre seu! Bellament mereixeria aquell epitafi de Ronsard a Mestre Francesc Rabelais:

Si d’un mort qui, podrit, reposa,

                         Natura engendra qualque cosa
                         I si la generació
                         És feta de corrupció.
                         Caldrà que n’isca amb gran poixança
                         Un bell parral d’aquella panxa
                         Insadollable qui begué
                         Sempre seguit mentre visqué.

No hi havia perill que el blasme que fulminava contra els que fan panses, l’agafàs a ell. Raïm que madurava en parral seu, raïm que ell amb sos peus esclafava; el suc, gras i mostós, que de la pressió en sortia, era guardat en gran alfàbies , totes per ell. Poc sabia d’enologia : elaborava el vi segons les normes venerables de Noé. A l’amor del vi posposava qualsevulla altra amor. Era infeel a la tia Francina, i vos diré com. A altes hores de la nit, abandonava el llit nupcial, el pèrfid, i deixava dormida sa muller, arrugada i casta, groga i olorosa de bondat, entre els llençols, com una poma del ciri. A les palpentes i sigil·lós s’anava acostant al rebost; i amb la mà trèmula del desig, palpava, llargament i voluptuosament el ventre de les alfàbies. Prenia un vas gran, amagat darrera d’elles, i el submergia en l’avenc negre, com el llac Estigi. Un singlot del vi, o més persuasivament encara, la mullena en els dits clandestins, li indicava que el vas era ple a vessar. Se’l bevia beatíficament, i se’n tornava al llit honrat, amb escalf pecaminós dins el seu ventre.

A més sabia infinites històries dignes de la “Disputa de l’Ase” o del “Cimbalum mundi” i del “Libro de buen amor”. Clergues i frares exclaustrats eren quasi sempre els protagonistes de les breus històries, espigolades per ell personalment (…)

Quin plaer llegir tan bella narració carregada de cites clàssiques i repleta de frescor, d’humor, de gràcia i d’humanitat!

Carpeta Ciutadana CIME
Plataforma per la Llengua

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.