Me’n faig creus que no la llegís al moment en què fou publicada i que hagi hagut d’esperar vint anys a gaudir d’aquesta novel·la sortosament reeditada. Memòria de vida, de Joana Serra de Gayeta.
Tanmateix, ara he de contenir la meva vehemència per donar-vos a conèixer l’argument.
Dues germanes, Elisabet i Marianna, creixen i es crien sense mare, sempre sota l’ombra nefasta de son pare, en Perico Talaia, i amb la companyia afectuosa de la seva tia Lideta. Viurem les vides d’aquestes dues al·lotes a un poble del nord de Mallorca.
Abans d’altres consideracions, us vull comentar que Serra de Gayeta aconsegueix, i amb escreix, quelcom primordial en una novel·la d’aquestes característiques: ens trasllada enllà del temps i l’espai, ens fa ser part de les vivències que se’ns narren i així amb absoluta naturalitat fem nostres les il•lusions i els daltabaixos.
I no són precisament flors i violes el que hi trobem, ens endinsa en paratges foscos, en situacions dramàtiques, en conflictes dolorosos. I per molt allunyats que estiguin de la nostra realitat, el patiment és universal. L’autora fa que ho sigui.
“I el que no podia saber mai és que en vindrien tants i tan grossos, de desastres…”
En aquest sentit, no puc obviar que el personatge del pare, entre tassons de rom i torrentades de mala vida, és qui ensorra la tranquil·litat, i el patrimoni, de la família. Una família benestant amb vincles aristocràtics, per cert. I és important assenyalar-ho perquè això desencadena un seguit d’escenes que Serra de Gayeta sap travessar sense caure, i això que conscientment el voreja, en el fulletó.
Ans al contrari, el contrast entre aquests moments sentimentals i les resolucions preses capgira els tòpics. M’ha fet recordar algunes pel·lícules del primer Visconti. Emprar la bastida del melodrama per construir un relat que no amaga les nafres. Un encert més de la novel·la.
Si més no, res del que us he comentat seria possible sense el domini del llenguatge de què fa gala l’autora. Ja sia la descripció de l’abillament d’unes noces, els diàlegs entre una parella pagesa o un enfilall de retrets, cap paraula hi és de més i tot plegat ens fa transitar per multitud d’emocions: del delit a la desesperació, de la preocupació a l’angoixa, de l’esperança a la pèrdua, de la tensió a l’alleujament…
Per altra part, Memòria de vida és, sense cap mena de dubte, el retrat fidel d’una època. El rerefons de la narració no pot ser més clar: una societat estratificada, amb tot un seguit de costums i tradicions, que comença a trontollar. I si bé arribem a conèixer els descendents de Can Talaia, gosaria situar el nucli de la història, si fa no fa, a principis del segle passat.
Tanmateix, això pot semblar anecdòtic, el que no ho és de cap manera és com a partir del gran desastre es van desenvolupant els fets. I us he de confessar que em resistia a ser més explícit, però com ho podreu llegir a la contracoberta del llibre he decidit fer una passa més cap al desenllaç. Així, us puc avançar que en Perico Talaia marxa de la casa pairal per retornar, molts anys després, sol i derrotat. I fins aquí. He de cloure ja la ressenya
En conclusió, una novel•la intensa que, de tot cor, us recoman.
