Itziar Lecea / Ciutadella – Guiem Soldevila presenta un nou treball discogràfic inspirat en els poemes de les germanes Brönte, figures essencials de la literatura anglesa. El músic menorquí ha convertit la seva fascinació per aquestes autores en un projecte conceptual que uneix poesia i música amb sensibilitat i profunditat. En aquesta entrevista, Soldevila parla del procés creatiu, del diàleg emocional amb les escriptores i de com el paisatge i la veu femenina esdevenen protagonistes d’aquesta obra. El disc surt a la llum demà, divendres 24.
Com va sorgir aquest projecte?
A vegades, un projecte no saps ben bé com surt. Però sí que record que, quan vivia a Badalona, amb 19 anys, vaig anar a una tenda de llibres de segona mà, on vaig trobar Cims borrascosos, de n’Emily Brönte. El vaig agafar tot i que no en sabia res, i em va impactar molt.
Fa un parell d’anys vaig llegir Jane Eyre, de na Charlotte Brönte —els dos grans best sellers de les germanes—, i aquest darrer em va embruixar. És com entrar per una porta i sortir per una altra. A partir d’aquí vaig començar a investigar-les i a endinsar-me en la literatura de n’Anne Brönte, la germana petita i la més desconeguda; també la més realista.
Em vaig empapar de les seves biografies, i així vaig descobrir els poemes de les tres germanes. Abans de publicar cap novel·la, havien editat conjuntament un llibre de poemes, a través del qual expressaven el seu món interior, que era molt ric.
Què t’ha cridat més l’atenció de les germanes Brönte?
Eren dones que van tenir una vida complicada. Els va tocar viure en plena època victoriana, a la casa rectorial del seu pare, que les va educar molt bé. Van voler muntar una escola, però no va funcionar massa. Els erms que hi havia darrere la casa els permetien viure una llibertat poc comuna per a l’època. Eren molt intel·ligents, amb una capacitat literària increïble.
Com que l’escola no va anar bé, van decidir publicar un llibre de poemes. Empeses per l’ambició de na Charlotte, el van treure amb tres pseudònims, perquè la literatura feta per dones no estava ben vista. En van vendre només dues còpies, però allò les va animar: van veure que podien fer-ho. I així van arribar les novel·les.
M’ha estirat la valentia que van demostrar de fer el que van fer en el moment en què vivien. La passió innata i l’emoció continguda que tenien dins, que no podien viure plenament però que van expressar a través dels poemes i la literatura.
Com ha estat el procés de posar música als seus poemes?
Ha estat com un procés màgic de dialogar amb una consciència que va viure fa uns dos-cents anys, i crear una obra junts. Perquè Brönte, per jo, és una obra que hem fet de manera conjunta amb les tres germanes, que m’han acompanyat durant tot el procés.
Vaig fer una tria de poemes que fossin musicables i que no hagués d’escurçar res, i ho vaig fer en l’anglès original. Elles dominaven molt la musicalitat del vers, i ho he volgut mantenir. Consider que és un disc conceptual, homogeni. Des de Nura que no feia un disc tan unitari.
Ara estic en contacte amb escriptores i estudioses del nord d’Anglaterra, i em diuen que el més curiós és que hagi musicat poemes de les tres germanes a la vegada, cosa que per jo era molt natural.
Com està estructurat el disc?
La primera cara del disc són tot poemes de n’Emily. I la segona, tres poemes de n’Anne, tres de na Charlotte, i acaba de nou amb n’Emily. El disc acaba de manera cíclica, perquè finalitza amb el començament, de manera que es pot escoltar sense aturar.
Has trobat punts en comú entre el món de les Brönte i el teu?
Ara que he estat allà, he de dir que hi ha parts del paisatge que em recorden Menorca els mesos d’hivern. Està clar que hi ha dos-cents anys que ens separen, però l’essencial segueix essent el mateix: allò que ens mou per dins com a éssers humans. Elles xerraven del que coneixien, del que les envoltava, però saben com arribar-te. No només a jo, sinó a les persones que han participat en la producció, especialment les cantants.
El procés de composició va ser del tot solitari, del novembre al gener, però va ser preciós. Em vaig sentir acompanyat i en pau. Després va arribar el moment dels arranjaments i d’incloure la resta de músics. La presència femenina dins la música hi havia de ser: jo som el canal, el compositor, la veu de les Brönte, però tenia clar que eren necessàries les veus femenines, na Clara Gorrias i Neus Ferri. I la resta de músics que ens acompanyen: Lluís Gener, Pau Cardona, Helena Armenteros, Andreu Marquès, Moisés Pelegrí i Pep Eroles.
Com descriuries l’atmosfera del disc?
Empra molt el paisatge per descriure els estats emocionals interns, així com la psicologia dels personatges, que em sembla meravellós. Potser als poemes no es nota tant, però l’atmosfera sempre hi és. I crec que amb la meva música també es nota; per això diria que aquest disc té un punt cinematogràfic.
Musicalment hi ha elements amb els quals no havia aprofundit abans: he introduït instruments amb els quals he volgut evocar els paisatges de les Brönte, com l’arpa, els arranjaments de corda, el violoncel… I, sobretot, les veus, que són les veus de les Brönte al final. Noltros som el canal per tornar-les a sentir.
Què has après d’aquest viatge?
Com més les musicava, més les estimava. També m’he fet conscient de tot el procés que ha hagut de fer la dona al llarg de la història. Les dones van quedar com “l’àngel de la llar” durant tot el segle XIX. El valor que van tenir aquestes tres germanes d’escriure i viure com ho van fer m’ha fet ser més conscient del paper de la dona a la història.
Seguesc llegint i investigant sobre elles; podria seguir component. Però estic content amb el resultat, perquè té la forma que li volia donar i reflecteix l’emoció que cercava
